Editorial

El ridícul dels contraris a la immersió

Catalunya és un país que té la desgràcia, de moment, de pertànyer a un estat que l'ataca a cops d'intents d'imposar el castellà, però alhora té la gran sort de tenir uns ciutadans castellanoparlants molt més assenyats i intel·ligents que els polítics que diuen que en defensen els seus drets lingüístics. Una sensació que no només es desprèn als carrers i a les aules, sinó que té el suport de dades objectives facilitades aquesta setmana pel Departament d'Ensenyament, demostrant que només 17 famílies del total de 748.000 alumnes que hi ha al país han exigit expressament l'escolarització en castellà.

La dada és prou concloent per posar en evidència que les maniobres ignominioses de determinats polítics a casa nostra i l'ofensiva de tots els poders de l'Estat espanyol no només són una injustícia objectiva que ataca la supervivència d'una llengua, el català, que és percebuda com a estranya pels mateixos que consideren que Catalunya és espanyola, sinó que no respon en absolut a les demandes polítiques d'una societat catalana que considera absolutament normal allò que és normal: educar-se en la llengua pròpia del país. Els castellanoparlants saben perfectament que la immersió en català no només no va en detriment dels seus drets sinó que permet adaptar-se a una societat multilingüe com és la catalana, evitant el risc de marginació i ampliant les possibilitats de progrés social i professional. Amb aquestes últimes dades a la mà, l'Estat espanyol hauria de claudicar davant l'evidència que l'únic motiu de l'ofensiva contra la immersió és una vocació monolingüe absurda que a qui més acabaria perjudicant seria als ciutadans que vol defensar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.