Les últimes estadístiques oficials confirmen que, al contrari del que va manifestar fa unes setmanes el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, els salaris cauen a l'Estat espanyol. I ja fa un any que passa. Això s'explica perquè els governs estan abaixant els salaris dels funcionaris amb diversos procediments, com ara retenir una paga extraordinària, i perquè els empresaris, emparant-se en l'última reforma laboral, també redueixen els salaris dels treballadors a canvi de no haver de fer més acomiadaments. Ara mateix, segons les últimes estadístiques, el salari mitjà a l'Estat espanyol és poc més de mil euros. És a dir, que el que en temps de prosperitat es considerava com un senyal de riquesa mal repartida –el mileurisme– ara s'ha convertit en la norma.

Aquesta reducció salarial generalitzada és, en realitat, una devaluació interna. Com que l'Estat espanyol va perdre fa temps la sobirania monetària, l'única manera de fer una devaluació competitiva que ajudi les exportacions és abaixant els salaris. Així s'abarateixen els costos i el mateix producte pot competir amb els d'altres països.

Però aquesta retracció de la renda salarial també té com a conseqüència una reducció del consum intern privat. Activar les exportacions és una bona solució, però parcial; perquè amb això no n'hi ha prou perquè l'atur es redueixi. Tot al contrari. Tant els governs com els empresaris s'equivoquen confiant només en la via salarial per sortir de la crisi, perquè el que es necessita és apostar per un augment de la productivitat. Els salaris baixos sempre han jugat en contra d'aquesta necessitat. Confiar-ho tot a la carta salarial és un error.