Protegirem els senders i els corriols?

“El costum de fer excursions, que s'estén més cada dia, s'explica, certament, en part, pel gust que hom troba en la vida a l'aire lliure i en l'exercici físic que l'acompanya; però la vista dels paisatges naturals, dels espectacles incomparables que la naturalesa ens procura, és també un dels atractius, i un de ben important, que l'excursionisme ofereix.” Amb aquestes paraules, Marcel Chevalier comença el llibre El paisatge de Catalunya, publicat l'any 1928.

La manera més intensa de veure i viure un paisatge consisteix a caminar-hi, resseguir-ne els senders i els corriols que el travessen. No debades els camins en són les venes i les artèries. Però cada vegada és més difícil gaudir-ne, perquè a Catalunya aquests camins són massa sovint destruïts. L'obertura indiscriminada i incontrolada de pistes forestals i l'obsessió de les administracions d'urbanitzar i asfaltar determinades zones naturals, esborrant precisament l'encant natural del medi, han estat causes remarcables de la destrucció.

La recomanació de l'informe de la ponència de la comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya, publicada el dia 12 d'aquest mes, que preveu liberalitzar la circulació motoritzada pels terrenys forestals encara més del que ho feia el text original del projecte de llei de simplificació i millora de la regulació s'afegirà, si s'aprova, a l'obra destructora dels camins. Perquè el pas dels vehicles motoritzats no hi és pas innocu, sinó que els arrana i els esmola fins a fer-los impracticables, amb efectes erosius indesitjables, i en descalça l'empedrat, quan aquest vestigi antic encara hi subsisteix. Si ja era censurable el text del projecte, la versió recomanada per la ponència, que incorpora bona part d'una esmena del Partit Popular, em sembla inadmissible. Mentre en el projecte la circulació per senders i corriols d'espais no declarats de protecció especial requeria almenys una ordre del conseller competent, ara el text de la ponència esvaeix pràcticament la intervenció administrativa, cosa que afavoreix i fomenta el descontrol. És cert que la ponència també ha acceptat una esmena del PP que enforteix les facultats de l'administració en el control de les competicions esportives en el medi natural. Tanmateix és evident que, en aquest cas, la penitència no esborrarà el pecat. Perquè una cosa no frenarà el deteriorament que l'altra causarà.

Una notícia pèssima per a totes aquelles entitats excursionistes i organitzadors de tantes caminades populars que, de manera pacient i esforçada, recuperen o senyalitzen des de fa anys senders i corriols. I una notícia també dolenta per a tots aquells que hi tresquen. A la incomoditat i lletgesa dels camins aixafats i aixaragallats, cal afegir-hi l'impacte acústic dels vehicles motoritzats, que trenquen la calma i l'assossec que molta gent cerca en el medi natural.

Fóra llàstima haver de reviure escenes de destrucció i d'enuig, com les que vàrem patir els anys setanta i vuitanta del segle passat justament a causa de la circulació motoritzada per la muntanya. Per això va ser objecte de límits clars i precisos, que els governants d'ara, de generació més jove, sembla que volen oblidar. Pere Corominas va escriure, a Elogi del paisatge català, que “el poble català és un producte secular del nostre paisatge”. Deixem, doncs, un paisatge endreçat per als nostres descendents, perquè el nostre esdevenidor com a poble ja té prou entrebancs.