L'any del president Mas
El president de la Generalitat de Catalunya ha protagonitzat en el canvi d'any un seguit d'actuacions en què manifesta que és ben conscient que l'any 2012 marcarà profundament el destí del país i el propi. Acostumats a les declaracions contemporitzadores dels portaveus de CiU, ara comencem a sentir veus més agosarades en la defensa d'uns àmbits de competència que el nou govern de Madrid no para d'amenaçar (l'últim, el pressupost). El president Mas sap que aquest any es jugarà davant propis i estranys la credibilitat del seu lideratge polític personal i també òbviament la credibilitat de CiU com a eix central del catalanisme.
Però és justament l'avenç del catalanisme cap a posicions més sobiranistes allò que plantejarà a Mas un dilema històric: o Jordi Pujol o Alex Salmond. O jugar a regatejar amb Madrid i el PP espais d'acció i recursos per no perdre la capacitat d'autogovern guanyada a pols, o assumir l'única via d'emancipació nacional homologable a Europa, l'horitzó d'un referèndum per la independència. Les pressions internes a CiU mateix, com són les rectificacions de Jordi Pujol o les declaracions de Vila Abadal anunciant un estat català en dos o tres anys, aguditzen el dilema.
El president Mas i representants conspicus del seu govern solen concentrar-se en les prioritats de la sortida de la crisi. Va ser el tema central del seu discurs presidencial de Cap d'Any. Un discurs moderat en el to i en les vindicacions, immers en metàfores marineres i clarament insuficient per marcar el territori propi i explicitar els grans reptes de futur del país. No n'hi ha prou d'anunciar que la boira s'esvairà i que llavors la barca arribarà a port. Perquè, a quin port vol arribar? Al nou pacte fiscal quan el govern del PP ho accepti? Sembla que CiU dóna a Rajoy un any de coll. I si no, què? On és el pla B?
Després del primer any de govern, Artur Mas ha sabut i pogut mantenir una imatge de serenitat, d'honestedat i de diàleg. Cosa de gran mèrit en una primera etapa que passarà a la història per les retallades més dures i continuades de l'autonomia. I, a més, marcant les línies d'actuació davant d'una Espanya – amb govern PSOE o PP– que li nega el pa i la sal fins i tot dels compromisos presos solemnement (fons de competitivitat i transitòria tercera de l'Estatut). En aquest punt, al govern de CiU li tocarà lluitar amb un PP i un Rajoy molt més autosuficients, prepotents i potser més hàbils que els febles governs de Zapatero. I malgrat tot, les enquestes de valoració del govern atorguen un generós aprovat a Mas i gairebé un aprovat al conseller d'Economia Mas-Colell. Justament quan s'anuncien més retallades per al 2012 i quan els nivells d'atur i de recessió en tots els fronts amenacen la pau social i l'estat del benestar.
Tot plegat permet –i obliga– Mas a assumir un lideratge polític que ningú li pot discutir. Una majoria dels catalans i catalanes confien en la seva gestió, malgrat errors i vacil·lacions. Fora de Mas i de CiU és evident que no hi ha força política capaç de vertebrar i aixecar el país: el PSC continua a la baixa i desaparegut; el PP, a l'alça i més perillós que mai, i ERC i ICV mantenen posicions. El president Mas té tot un any al davant per liderar la recuperació econòmica, però sobretot per estrènyer l'aliança amb ERC i ICV i preparar la consulta del nou pacte fiscal amb data definida. Després, tornarem a parlar de què significa transició nacional.
Si el president Mas no supera la prova definitiva d'aquest any –l'èxit del pacte fiscal–, el seu lideratge a Catalunya, a Espanya i a Europa resultarà greument afectat. Mentrestant, molts catalans, una àmplia majoria segurament, voldríem sentir en algun moment del president Mas paraules semblants a les que va dir Alex Salmond l'octubre passat davant del congrés del seu partit SNP: “Cap polític de Londres no determinarà el futur de la nació escocesa.”