La piscina del poble del costat

Un dia vaig anar a una conferència de l'expresident Pujol i vaig quedar sorprès en sentir com ell mateix reconeixia obertament que haver programat a Catalunya un hospital cada pocs quilòmetres potser havia estat un error. “Em vaig inspirar en un model que ha resultat que és insostenible”, va reconèixer Pujol. Jo no sé si és tan així, perquè venim d'uns anys en què a la proximitat li hem donat un valor, i jo continuo pensant que en té. Potser l'error ha estat (i ara no costa gaire dir-ho, quan estem en època de vaques magres) no tant voler un hospital de proximitat sinó voler que a cada hospital s'hi prestin tots els serveis que també dóna l'hospital del costat. Ens ha passat una cosa semblant al fenomen aquest de la piscina o el pavelló municipal, que si al poble del costat en tenien un nosaltres també volíem tenir el nostre. Aquest no deu ser el principal problema de la salut pública a Catalunya, segur. Però ara que ho reordenem tot potser arribarem a la conclusió que els hospitals pateixen d'un mal semblant al de les universitats: cohesionen el territori, és cert, però si som sincers hauríem d'admetre que no cal que totes les universitats ofereixin tots els graus. L'estalvi probablement és més en la reorganització del sistema, a saber-hi trobar les seves ineficiències i a prestigiar la primera línia que són els metges de família, que no pas en aquesta mania que ara ens ha agafat de retallar i retallar. I, sobretot, a no improvisar constantment. Com amb el reial decret aquest que avui aprovaran a Madrid, que pretén estalviar set mil milions d'euros en sanitat però que ningú ens sap explicar ni quan ni com.