L'equilibri lingüístic

Ja està. El PP balear ho va anunciar setmanes enrere i ahir ho va perpetrar. Des d'ahir el català ja ha deixat de ser un requisit per exercir a l'administració pública balear i ara ja és, simplement, un mèrit. El ple del Parlament va aprovar, gràcies a la majoria absoluta que hi té el PP, la reforma de la llei de funció pública i, indirectament, la modificació de la llei de normalització lingüística. L'estratègia recentralitzadora del PP és imparable i allà on tingui majories absolutes no quedarà res que faci tuf de nacionalista. I el català a les Illes, és clar, en fa. És una vergonya. És una vergonya com els populars pretenen canviar la realitat social, lingüística i cultural a través de majories absolutes. I nosaltres podrem anar dient allò que la realitat és tossuda, i que al final el seny es tornarà a imposar. Però no ens enganyem. Decisions com aquesta, i com les que s'estan prenen a tots i cadascun dels llocs on el PP governa amb majories absolutes, fan molt mal. Els espectadors d'IB3 ja pràcticament no veuen pel·lícules en català, a Aragó ja veuen què passa amb el català, i al País Valencià la història ve de tan lluny que ja no sé ni si val la pena que en parlem. I pel que fa a Catalunya, ja començaria a ser l'hora que les línies vermelles que Mas llueix tant impedissin tot acord amb un partit que de l'aniquilació que pretén fer del català en diu “la recerca de l'equilibri entre les dues llengües, el català i el castellà”, com va dir ahir el diputat balear del PP Fernando Rubio. L'“equilibri” entre les dues llengües que pretén el PP, suposo que ja ho saben, és el mateix equilibri que pretén el TC amb la immersió lingüística a Catalunya. Un equilibri total. De 10 a 0.