Tothom coincideix en la idea que la Diada Nacional d'enguany hauria de traduir-se en una manifestació que aplegués l'ampli ventall de sensibilitats que expressen el malestar de Catalunya davant d'Espanya, davant de la mutilació extraparlamentària de l'Estatut pactat; davant del consegüent desmentit del pacte constitucional; davant l'envergadura d'un dèficit fiscal que depassa la irrenunciable quota de solidaritat per entrar en el terreny de l'estafa; davant del nou atac en curs contra el model lingüístic català. El moment demana, més que mai, la unitat de tots els catalans o almenys de tots els catalanistes. Una unitat que és inexcusable en un poble petit com el nostre, perquè és la seva única força. Deia Tarradellas, un dia que tenia raó: “Catalunya és prou gran perquè hi capiguem tots, però és massa petita perquè pugui prescindir de ningú”.

En conseqüència, caldria que la manifestació de la Diada tingués un plantejament plural i unitari. Així, hi cabria còmodament la immensa majoria dels catalans i catalanes. Això, però, no serà possible. Per què? Perquè els convocants de la manifestació no han sabut estar-se de tenyir-la del seu color. I es veu que, al govern de la Generalitat, que ens representa a tots, ja li ha semblat bé. Diuen que també s'hi pot anar a reivindicar altres coses, com farà Duran i Lleida, que hi defensarà el pacte fiscal i prou; això sí, presidits i enquadrats pel lema independentista de la capçalera. És una llàstima. Anys enrere, n'hauríem dit “leninisme”. Hem après, però, que va amb la condició humana i que té molts altres noms: voluntat revelada de Déu, sentit ineluctable de la història, destí intangible de la pàtria, interès incontestable del partit, sagrada votació assembleària d'uns quants... És el mecanisme mental que porta un grup a sentir-se portador d'una veritat suprema i, en conseqüència, legitimat per passar al davant de tota la resta.

La manifestació que ens cal penso que haurien de convocar-la i d'enquadrar-la els representants democràtics del poble o les corresponents forces polítiques. No perquè la representació de la societat s'hi hagi de limitar, sinó perquè són la més ampla i legítima representació de la societat. Aquest fóra un plantejament obert realment a tothom. Totes les iniciatives socials són fonamentals per avançar cap a una democràcia més participada, més efectiva i també més neta. Però hi ha una cosa que cap iniciativa social no pot fer: pretendre's la representació de l'interès nacional, per sobre d'aquells que, amb totes les limitacions que es vulgui, han rebut el vot de la ciutadania i poden deixar de rebre'l.

No em molestaria gens que, en el marc d'una manifestació així plantejada, amb la pluralitat degudament reconeguda, hi predominés l'estelada i l'encomanadís crit d'“In-Inde-Independència!”. Encara més: penso que, si queda alguna possibilitat que el nacionalisme espanyol arribi a alterar les seves granítiques posicions, només serà davant la pressió d'un creixent independentisme.

Sigui com sigui, ara cal dir-li a Espanya, de manera coral: “Ja n'hi ha prou! No volem viure per sempre a casa del veí. Si, com sembla, no és possible una casa comuna de veritat, ens n'haurem de buscar una de pròpia.” Això és prioritari, en aquesta Diada. I ho és per sobre de qualsevol mena d'impediment o d'incomoditat. Per això, aniré a la manifestació. En endavant, però, caldrà exigir a tots els qui es diuen patriotes un compromís més clar amb la pluralitat i la unitat del poble, l'única força amb què compta Catalunya.