Un lloc en el món

Fa feredat observar com el sistema de democràcia liberal s'enfonsa lentament i agonitza abans d'haver arribat a la seva esplendor. Una de les evidències d'aital declivi se'ns revela per la imposició mediatitzada d'una fatalitat econòmica i social, que viola els principis del pluralisme filosòfic. El “no hi ha alternativa”, proclamat en el seu moment per Margaret Thatcher com a dogma irrebatible, ha acabat per imposar-se al diàleg tal com l'entenia en Raimon Panikkar: una necessitat vital. Per contra, el dogmatisme de les ideologies totalitàries està trobant un relleu en l'ortodòxia socioeconòmica imperant; tot plegat té lloc mentre els respectius parlaments perden sobirania en un ambient enrarit i ben pocs gosen qüestionar obertament l'estat de coses actual.

La instrumentalització de la institucionalitat democràtica ha convertit els mecanismes parlamentaris en simples tràmits burocràtics per ratificar totes les mesures orientades al desballestament de l'estat del benestar. L'absència de debat en els mitjans de comunicació resulta alarmant. No és que no hi hagi veus crítiques, és que aquestes encara es mouen per la perifèria i no troben un espai on articular el seu judici d'una manera regular. Pel que fa als partits, els programes electorals s'han convertit en un llibre en blanc: un cop guanyades les eleccions no hi ha conseqüències legals si un partit fa just el contrari d'allò promès en campanya.

Ras i curt: la idea formal de democràcia s'està erosionant molt abans que hagi pogut introduir-hi elements de correcció i, per tant, evitar el desgast inherent a qualsevol sistema; el model representatiu, en estat mig moribund, no en vol ni sentir parlar i, de fet, sense que la ciutadania se n'adoni, a poc a poc cedeix nominalment poder legislatiu a instàncies com la “troica”, sensibles al control parlamentari. En definitiva, la desinstitucionalització de la vida pública està passant per alt a gairebé tothom. Potser aquest és el cost de la substitució de l'àmbit col·lectiu en la vida pública –i per tant política– per l'individualisme postmodern. Una conseqüència, tot s'ha de dir, de l'adopció indiscriminada del pensament econòmic ultraliberal que, entre altres postulats, té com a fita natural la disgregació i l'atomització social, àdhuc en el món de l'organització laboral.

L'absència d'un “nosaltres” impedeix formular preguntes bàsiques i oposar una resistència intel·lectual fonamentada en la cohesió. En aquest sentit, les xarxes socials com Twitter o Facebook simbolitzen el canvi de paradigma en reemplaçar la crítica categòrica per l'anècdota virtual. Sigui com vulgui, la qüestió fonamental resta sense formular-se: estem prou segurs de quines són les conseqüències d'una determinada elecció? O bé: s'està obrant de manera justa i correcta? Preguntes indispensables en temps d'incertesa que demanen a crits un debat obert que, reitero, ara per ara, no es produeix.

No hi ha llibertat sense dissidència. La vida activa –penso en Arendt– vol un compromís que troba en l'acció la capacitat per començar una cosa nova; això equival a ocupar un lloc en el món –un món obert a la comunitat–. Abans, però, l'home ha de trobar un sentit en el “nosaltres”. La condició necessària per tal que hi hagi una veritable “societat civil” és la consciència col·lectiva. Això no obstant, aquesta condició no és suficient si no hi ha un marc on el pluralisme, un dels fonaments de l'Europa democràtica, pugui desenvolupar-se. A hores d'ara, la uniformitat predominant hauria de ser objecte de preocupació i d'una severa crítica.