La Web sense Nom

Tothom mínimament informat sap que el centre del món és a la confluència entre els barris de la Salut i Vallcarca, allà on Gaudí va construir el parc Güell. A pocs metres de l'antic castell, derruït a excepció dels murs, hi ha la Miranda, una mansió senyorial que ha esdevingut casal cultural per un conveni entre el col·lectiu que l'impulsa i l'Ajuntament.

El cap de setmana passat va acollir la festa del desè aniversari de la Web sense Nom, un interessant portal que ha dinamitzat Josep Maria Casanovas, Canti. Durant aquests anys, el Canti ha recuperat material perdut i ha informat de nombroses iniciatives al voltant dels anys de la contracultura, una paraula que defineix malament l'esperit d'una època en què els joves i els alternatius intentaven oferir un model de vida amb la cultura com a eix, una mena de militants de l'art, dels que –com precisaven els situacionistes– intentaven convertir les seves vides en una obra d'art.

Sorgits del túnel del temps, alguns dels supervivents ens vam donar cita a la Miranda, que, no per casualitat, va ser una de les comunes de la frontera entre la dècada dels setanta amb els primers vuitanta, el centre d'operacions on Pau Maragall Malvido va convocar o generar col·lectius com Video Nou o Tricoco. Dissortadament, el Pau no va ser-hi, com tampoc van venir altres malaguanyats d'aquella generació: Albert Subirats, Pere Marcilla, Genís Cano, Piru Cirugera, Jordi Pope, Pepe Otal, Dani Vidal i altres que em deixo. Això no va impedir que els recordéssim entre poemes, projeccions i alguna cançó. La sensació de déjà vu no dissimulava l'emoció del dies recobrats, on tot conservava un perfum diferent, el del parc mullat per la pluja.