Tejero

En el llibre excel·lent sobre el cop d'estat del 23 de febrer del 1981 Anatomia de un instante, Javier Cercas explica que els tres militars de grau implicats en l'acció tenien, separadament, un greuge pendent amb cada un dels tres polítics que en l'assalt al Congrés es van mantenir asseguts als escons en comptes d'ajupir-se i parapetar-se com tots els altres. A Cercas, bon lector de Jorge Luis Borges, li agraden aquests jocs de miralls i simetries. L'autor documenta que, per raons personals o ideològiques, Antonio Tejero projectava l'odi contra Santiago Carrillo; Jaime Milans del Bosch, contra Manuel Gutiérrez Mellado, i Alfonso Armada contra Adolfo Suárez. No hi va haver, doncs, un cop, sinó tres. Perfecte. Molt ben trobat.

Una vegada vaig dir a Cercas, però, que hauria pogut tancar el cercle explicant que aquell dia hi va haver un altre personatge que no es va ajupir, el qual reunia les condicions per concentrar la hostilitat dels tres revoltats a la vegada. Aquest setè personatge que Cercas va deixar sense autor és Jordi Pujol. Pujol era, per als sediciosos, el representant suprem de les autonomies que trencaven la unitat de la pàtria i el cap visible del catalanisme contra el qual Franco i ells havien fet la guerra. Pujol no era al Congrés, sinó al Palau de la Generalitat com a president de Catalunya, però no es va ajupir ni va fugir. Es va mantenir al despatx desafiant els moviments de tropes i amb la seva fermesa, les trucades al rei i les al·locucions radiofòniques va contribuir que el cop fracassés, si és que va fracassar del tot.

Ara Tejero, mort Milans del Bosch i en estat de retir i repapieig Armada, ha vingut a donar-nos la raó amb la seva querella per conspiració i sedició contra Artur Mas, president de la Generalitat i líder del procés cap a l'estat propi. A Espanya hi ha hagut des del 1981 ençà multitud de coses de l'àmbit militar i civil que deuen haver incomodat l'antidemòcrata Tejero, però només una l'ha fet saltar com un gripau: les ànsies de llibertat de Catalunya, terra de submissió i conquesta.

L'endemà de l'assalt al Congrés Pujol va dir unes paraules que no les vam sentir de boca de Suárez, Mellado o Carrillo, en teoria les principals víctimes: “Temo que això no ho paguem nosaltres.” Tres cops, i un sol enemic comú i verdader.