Tempesta colonial

Catalunya és una nació. Més enllà de qualsevol altra consideració, que n'hi ha moltes i de tota mena, culturals, lingüístiques, històriques i tot el que es vulgui, ho és perquè vol. Perquè així ho han decidit majoritàriament els catalans. Perquè així ho han expressat de manera persistent. Una constatació? La majoria del Parlament ha votat fa escasses setmanes una resolució que atribueix als catalans el dret a decidir i proposa una consulta sobiranista la pròxima legislatura. Si la Rioja vol ser una nació, només ho ha de fer saber democràticament. Però no ho fa. I si no ho fa, vol dir que no se'n sent.

Contra l'afirmació de la majoria dels catalans, contra aquesta pretensió nacional, a Espanya –a l'Espanya castellana, que és majoritària demogràficament en el conjunt de l'Estat– hi ha uns presumptes arguments que no han canviat gaire en el darrer segle i mig. El primer –el més bàsic– nega senzillament i sistemàticament el fet. La nació és Espanya i no Catalunya, diuen. I ho reforcen ara amb una apel·lació a la Constitució, que ha acabat sent només la garantia legal de la integritat de l'Estat. Afirma la Constitució que “la nació espanyola és indissoluble” i que “la sobirania correspon al poble espanyol”.

“Si algú la vol canviar –afirmen–, que ho faci amb la majoria i el sistema que la mateixa Constitució determina.” Això és cert en un cas convencional, però també és cert que, si una part d'aquest “poble” se sent un altre poble, la contradicció és evident. I s'ha de resoldre democràticament d'una manera diferent. En tot cas, no hi ha cap voluntat col·lectiva majoritària que es pugui reprimir sempre, per molt que es faci apel·lant a un text sagrat i en nom de la democràcia i la ciutadania. De democràcia i de ciutadania, n'hi pot haver tant a l'Espanya actual, com a una Espanya sense Catalunya com a una Catalunya sense Espanya.

Espanya –l'Estat i les seves institucions, la societat “espanyola”; és a dir, la d'arrel castellana, que és l'hegemònica– és conscient que no en té prou, amb aquesta apel·lació. Que totes les societats democràtiques saben que els conflictes no es resolen amb textos sagrats sinó amb democràcia. Fins i tot conflictes tan bàsics i profunds com una discrepància sobre el subjecte de sobirania. Espanya diu que són “tots” els espanyols. Catalunya diu que ho han de ser els catalans.

Si la voluntat majoritària del poble català persisteix i no cedeix, cal recórrer a uns altres recursos. El primer és la por. Com que l'Estat té el monopoli de la violència i l'espanyol no ha dubtat a fer-ne un ús desmesurat en els darrers dos segles, la invocació a les calamitats que es poden derivar de la discrepància i la desobediència pot ser molt efectiva. Espantarà una quantitat suficient de catalans? Ho veurem demà. I es podrà veure també si la intenció sobiranista catalana persisteix a partir de dilluns.

Hi ha un tercer recurs, que és la desqualificació, la desautorització moral. Catalunya pot sentir-se tan nació com vulgui, però no pot separar-se d'Espanya perquè no és prou madura, perquè no pot garantir els drets bàsics als seus ciutadans. Aquest recurs és molt utilitzat. La doctrina que apunta a Catalunya com una ciénaga ha anat prenent cos i volada. Es tracta de dir que hi fallen els ressorts democràtics bàsics i que una xarxa d'interessos, una omertà autòctona, tapa una corrupció intensa i generalitzada. Segons aquesta estratègia, encara més practicada darrerament, els polítics catalans, la “burgesia” del país, les entitats “subvencionades” i tota mena d'espavilats i delinqüents, han construït un paradís opac –un “oasi” immoral– que ningú no denuncia des de dins perquè també la premsa local n'és còmplice i se'n beneficia.

Si les principals estructures i institucionals “regionals” estan podrides i tothom tapa a tothom, aquesta enorme anomalia deslegitima qualsevol pretensió nacional col·lectiva. Encara més, qualsevol pretensió nacional col·lectiva només té com a objectiu mantenir l'estat de corrupció generalitzada. Per això, afirmen amb contundència, en realitat allò que fa el catalanisme és tapar-se les vergonyes amb la bandera.

Al film ‘Lawrence d'Aràbia' aquesta estratagema colonial queda ben explicitada. El serveis secrets britànics utilitzen Lawrence per unir i revoltar tots els clans autòctons contra l'ocupació turca. Però, una vegada ho ha aconseguit i ha conquistat la ciutat d'Àqaba, li fan veure de la manera més descarnada que la tropa que ha liderat no està preparada per administrar un país. Una infermera airada aparta d'una empenta un estupefacte Lawrence per organitzar amb solvència un hospital de campanya. Els britànics poden fer-ho. Els àrabs no en saben. El domini colonial passa, doncs, d'unes mans a unes altres.

El missatge que reiteren una vegada i una altra determinats polítics, institucions i mitjans de comunicació, és que Catalunya no està preparada per administrar-se sola. Més encara, que la societat catalana necessita ser tutelada perquè els seus dirigents i les seves estructures estan tan corromputs que no poden garantir un funcionament mínimament democràtic. La campanya d'El Mundo és això també. L'únic inconvenient –l'únic inconvenient per a ells– és que qui ha de garantir l'ordre i la democràcia és encara més desordenat i més anòmal. Perquè en el darrer episodi de “denúncia” de la corrupció del catalanisme allò que ha quedat més en evidència són les institucions de l'Estat: la premsa, la fiscalia, la policia, el govern... Potser és que els britànics d'Àqaba no són ells.