Desobeir

L'únic positiu de la brutal agressió que es proposa de llançar el govern espanyol del Partit Popular contra l'escola en català és que això acostumarà el catalanisme polític a adoptar una actitud de desobediència. Des del moment que el Tribunal Constitucional espanyol va declarar a la sentència sobre l'Estatut de 2010 que el castellà havia de ser llengua vehicular a l'escola no sols es va copsar que la immersió estava greument amenaçada sinó que es va manifestar amb tota cruesa que només una rebel·lió a la legalitat espanyola podria mantenir l'hegemonia del català a les aules. Durant la legislatura passada van començar a ploure les decisions del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia contra el català com a única llengua vehicular a l'escola, però les autoritats catalanes, començant per la consellera Rigau, van esquivar l'adopció d'una actitud de desacatament perquè sabien que la demanda d'un itinerari en llengua vehicular castellana seria molt minoritari a Catalunya, com així s'esdevingué. Com que no es podia suportar que pràcticament totes les famílies volguessin escolaritzar els seus fills en la llengua del país, el ministre Wert, amb el suport de la majoria absoluta del seu partit a les Corts, va desenfundar una arma de major calibre: liquidar la immersió per la via legislativa.

El repte de la llengua, i l'exigència de fermesa que demana per resistir, podria anticipar els termes de la reacció que cal per fer front a la reivindicació de fons: la de la sobirania. Trencar amb la legalitat espanyola per salvar els mots a l'escola permet assajar la travessia que cada vegada es perfila com l'únic camí possible per assolir la independència: trencar amb el sistema constitucional espanyol. L'esperança que suscita l'oposició en matèria lingüística deriva, en primer lloc, de la implicació de la comunitat educativa i, per tant, d'una generalització que dificulta l'aplicació dels mecanismes estatals de coacció forçosa. En segon lloc, la participació del col·lectiu de mestres per impulsar una via de desobediència genera confiança perquè l'estament polític català encara és hora que en 32 anys d'autonomisme es planti un sola vegada davant dels dictats de Madrid.

Malgrat els cops duríssims rebuts en l'autogovern, començant per la citada sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i acabant per l'asfíxia financera, el govern de Catalunya i la majoria del Parlament no han apostat mai per un gest de ruptura. El financer és precisament l'altre àmbit en el qual una reacció governamental contundent es podria haver manifestat: caldria organitzar la desobediència fiscal per retenir els recursos necessaris que preparin la transició cap a la sobirania i posar fi a l'espoli. Però mentre que algun ciutadà agosarat optava, en plena solitud i desemparament, per no ingressar els tributs a l'agència espanyola, la conselleria d'Economia se'n rentava les mans. Encara fins la setmana passada, en el procés de negociació entre CiU i ERC per investir Mas, es plantejava que primer calia avançar cap a una Hisenda pròpia abans de fixar la data d'una consulta. I, caldria preguntar, com es pensa assolir la Hisenda pròpia si no és en un acte de desafiament a la legalitat i a la constitucionalitat espanyoles que la prohibeixen? I si, posats a desobeir, és tan inconstitucional reclamar la Hisenda pròpia com una consulta sense l'autorització del govern espanyol, per què no es trenca directament per la independència? En un altre sentit, algú encara es pensa que sense una actitud de ruptura es podrà organitzar un referèndum en territori català i que l'Estat espanyol resti passiu mirant-s'ho?

En un país amb uns líders polítics disposats a arribar fins al final, i en vista de la intransigència antidemocràtica de les autoritats centrals, el govern i el Parlament encapçalarien la defensa de les llibertats sense que calgués exposar la ciutadania. Per això la declaració unilateral d'independència, que només redueix les eventuals responsabilitats polítiques i penals als diputats, ha estat el procediment escollit en moltes comunitats per assolir l'estat propi. A Catalunya sembla que es demana que sigui a l'inrevés: que la ciutadania es col·loqui a l'avantguarda i sigui la primera a patir les conseqüències del poder repressiu. Però si en el tema del català a l'escola mestres i pares es mantenen ferms en la primera línia de defensa i l'Estat espanyol confirma les seves febleses i la seva inoperància potser l'estament polític entendrà que només es poden assolir grans fites si s'està disposat a oferir grans sacrificis.

El més dramàtic de la seqüència de fets posterior a les eleccions del 25N no són els resultats (que revelen una àmplia majoria independentista i encara més àmplia pel dret a decidir) sinó l'atmosfera que traspuen els diversos actors obstinats a continuar una pantomima oposada al gest de ruptura que demanen les circumstàncies i que exigeix la fundació d'un nou ordre polític. Si de debò anéssim cap a la independència els acords no s'encallarien per diferències en els programes econòmics, per tributs que no es poden instaurar sense el consentiment de l'Estat espanyol, ni per càrrecs, ni per qualsevol altra minúcia derivada de la gestió de l'autonomia, ni tan sols una consulta que dins de l'Estat espanyol no podem fer ni la seva data serien qüestions rellevants. Simplement es tractaria d'aplegar-se al Parlament i, com van fer els diputats revolucionaris francesos en el cèlebre jurament del joc de pilota, assumir el compromís que no se separarien fins que no tinguessin aprovada la seva constitució.