Missió impossible?

La investidura d'Artur Mas podria precipitar les conclusions. El candidat de Convergència i Unió ha aconseguit superar la part més fàcil de la legislatura dels obstacles que ara s'enceta –mai més ben dit, en les dues accepcions–, però el nou vestit presenta unes costures precàries que poden començar a saltar en qualsevol moment. Hi ha gent de bona fe que no vol sentir a parlar de les conseqüències més aspres de les darreres eleccions. Afirmen que l'hegemonia dels vots sobiranistes –CiU, Esquerra, Iniciativa i la CUP– és ben evident i que fins i tot si es consideren únicament els independentistes –CDC, una part d'Unió, Esquerra, la CUP i una part d'Iniciativa–, també fan majoria. Això és cert. I així ho va veure, també, la premsa internacional l'endemà de les eleccions. Des de fora, l'aritmètica s'imposa a la complexitat política.

A Madrid, però, la interpretació va ser una altra. Amb la “derrota” d'Artur Mas, que no va aconseguir la majoria “extraordinària” que buscava i que, encara pitjor, va veure reduïda l'ordinària que havia tingut en la legislatura anterior, tothom es va felicitar. Periodistes, analistes, columnistes, propagandistes i falangistes van considerar rebentat el moviment i van concloure que rematar l'intent secessionista escapçant-lo era només qüestió de temps. El temps dirà qui té més raó. D'entrada, és cert que la majoria del Parlament pot impulsar el procés sobiranista que ha de conduir a un referèndum. I així ho confirma l'acord d'estabilitat que han subscrit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Per tant, la premsa internacional tenia raó quan deduïa que els resultats electorals desbrossaven aquest camí. Però una anàlisi més profunda dels primers gestos de la legislatura també dóna la raó, en part, a la premsa de Madrid.

L'acord de governabilitat s'ha subscrit, en efecte, però el problema és que s'ha fet en un temps necessàriament curt i que el resultat agrada més a una part que a l'altra. Per dir-ho encara més clar, hi ha una part important dels dirigents de Convergència Democràtica que consideren que el pacte és una bola impaïble. Són molts els convergents que opinen que el text de l'acord és, senzillament, el programa electoral d'Esquerra Republicana. Que el partit que ha quedat en segon lloc a distància ha imposat les seves propostes al que ha guanyat les eleccions. I que, per a més inri, ho fa des de la barrera. És a dir, que qui aguantarà el desgast que se'n pot derivar és precisament qui no hi creu i s'ha vist forçat a acceptar-ho. Es feia dur veure durant les dues sessions d'investidura el president Mas defensant l'aplicació d'un paquet d'impostos i gravàmens que rebutjava fa només uns mesos. Afirmen molts dirigents convergents que l'economia catalana no reviscolarà només amb austeritat pressupostària –per molt convenient i raonable que sigui–, però que encara es revifarà menys si, a més, ha de suportar més pressió fiscal.

També n'hi ha que es miren amb preocupació com emergeix un nou líder. “Oriol Junqueras despunta massa”, reconeixen. I admeten també amb recel indissimulat que encara podria destacar més si qui aguanta les conseqüències del gran desgast que ha d'arribar és només Artur Mas, que serà l'encarregat de perpetrar les retallades i de cobrar els nous impostos.

La situació de l'altre soci de la federació nacionalista és molt més agra. Allà es cova la revolta. Són molts els dirigents d'Unió que afirmen obertament que no accepten les condicions de l'acord amb Esquerra. Els uns i els altres atribueixen a Josep Antoni Duran i Lleida una decisió que ja hauria pres. El president d'Unió oferirà a Artur Mas el suport dels seus tretze diputats exclusivament per al pròxim pressupost. Segons aquesta versió, ben aviat el partit democratacristià escenificarà el trencament. Periodistes doctorats en duranologia posen data públicament al procés de segregació. Potser tots aquests moviments són exagerats. Duran i Lleida ha escenificat moltes vegades discrepàncies públiques que semblava que portarien la federació a la ruptura, però mai ha arribat fins al final. Aquesta vegada, però, tot sembla molt més consistent.

La decisió d'Unió Democràtica tindria, a més, el suport d'empresaris i grans executius catalans fins a les eleccions molt reticents al procés sobiranista però ara frontalment contraris a mantenir-lo. Aquests sectors van acceptar a contracor les propostes d'Artur Mas quan semblava que les urnes podrien consolidar la majoria de Convergència i Unió, i fins i tot convertir-la en absoluta. Van contenir la discrepància, però ara l'exhibeixen sense gaires prevencions. I entre aquests empresaris hi ha el propietari del grup de comunicació que fins fa tres dies havia prestat suport gairebé incondicional al president reelegit.

A tot això cal afegir, a més, l'ofensiva del govern i de les institucions de l'Estat, que han decidit endurir-la encara més per assestar a Mas el cop que consideren definitiu a fi de fer avortar la pretensió secessionista.

Si tot això pot convertir el procés sobiranista en missió impossible, què podria mantenir-lo? En primer lloc, la mateixa pressió de l'Estat. Les agressions desbocades que han començat a prendre volada amb la reforma de la llei estatal d'educació continuaran i augmentaran. I aquesta política a Catalunya sol tancar la pinya. Si els centenars de milers de persones que es van manifestar a Barcelona l'11 de setembre s'activen i mantenen la pressió, aquesta força, atiada absurdament des de Madrid, pot ser determinant perquè, malgrat tot, hi hagi referèndum.