Sense por
La societat mallorquina –balear, en general– havia determinat fins ara uns dirigents polítics de tirada conservadora. Discretament, prudentment conservadora. Una manera de ser que els allunyava dels valencians i els acostava als catalans del Principat. Des de la constitució del primer govern autonòmic, aquesta discreció ha estat la marca de la casa. Gabriel Cañellas, Cristòfor Soler –el Breu, per ordeno y mando del PP nacional– o Jaume Matas representaven aquesta manera de ser i de fer. Potser Matas va ser el president que més se'n va allunyar i, per amistats i complicitats, es va decantar més cap a l'estil d'Eduardo Zaplana, en uns moments d'eufòria suïcida. És també qui ho ha pagat més car.
La discreció dels dirigents polítics balears, però, entesa ací com a virtut, no va evitar uns altres mals també autòctons: paternalisme, caciquisme, clientelisme... Defectes que es podrien justificar, segons els manuals de doctrina materialista, considerant que la societat de les Illes va viure instal·lada fins als anys cinquanta en models agraris i tradicionals, i que ha viscut el gran creixement turístic i urbanístic com un sotrac desproporcionat, ràpid i excessiu. Una borratxera que ha deixat una enorme ressaca amb bilis de corrupció política. Es fa molt difícil enumerar, per excessius, els casos dels càrrecs del Partit Popular imputats en presumptes o demostrats delictes: Zeus i Torcal, Agricultura, Sa Pobla, Calvià, Túnel de Sóller, Bon Sosec, Rasputín, Llucmajor, Can Domenge, Son Oms, Funerària, Voltor, Bomsai, Picnic... Fan tres pantalles a la Viquipèdia. Semànticament, es podrien agrupar també en tres grans categories: toponímics –gairebé tota la geografia menor i major de les Balears–, bandes de rock i grups anarquistes que recorden les cèlebres llistes que publicava Josep Maria Planas a La Publicitat.
Tot això sembla que ha remès, més per l'acció dels tribunals i per l'esgotament puntual d'un model desfet per la crisi que no per l'examen de consciència, el penediment i la penitència dels protagonistes del serial.
la judicialització de la política balear ha deixat un rostoll de cadàvers que encara caminen o ranquegen pels marges. Des de l'expresident Cañellas fins a l'expresident Matas. Des de l'expresidenta Munar fins al policonseller Fiol. Tot aquest serial d'imputacions ha rebentat Unió Mallorquina, el partit que durant gairebé tres dècades va servir com a frontissa entre els dos grans blocs ideològics i que va fer d'àrbitre interessat de la política autòctona. Un cas inaudit en la política continental europea. Ni que sigui insular.
aquesta indigestió no ha servit, però, per civilitzar els supervivents. El Partit Popular, carregat d'inculpats i implicats per la trista herència corrosiva anterior, potser –o potser no– n'ha pres nota, però com a reacció il·lògica ha basculat cap a l'extrema dreta i cap a l'espanyolisme agressiu. El nou president –el primer que a les Balears ha exhibit amb orgull el nom en castellà– ha obert una croada contra el “catalanisme” i la discrepància. José Ramón Bauzá s'ha proposat, abans que el ministre Wert, espanyolitzar els nens, els funcionaris i tota bèstia que respiri aire a les Balears.
en un any i mig bauzá ha desbudellat el consens que havia servit durant anys perquè el català no fos un excrement a la funció pública i perquè tingués una certa vitalitat a l'ensenyament. Saber català ara és un mèrit inútil per a accedir a la l'administració i un estigma per a treballar a l'escola pública o concertada. Com que les intencions abrasives del nou president han suscitat la protesta ferma d'amplis sectors socials, el govern del PP s'ha convertit en una màquina d'aplanar protestes. Qualsevol que alci la veu sap que pot ser expedientat, demandat, querellat, sancionat i multat. Contra els mestres que expressen en públic el suport al model lingüístic amb què havien treballat fins ara o, senzillament, que consideren el català una llengua digna i útil, el govern balear acaba de proposar dos nous projectes de llei. El primer, per “la convivència”, pretén reivindicar “la imparcialitat, l'objectivitat i la neutralitat” dels professors. És a dir, posarà fi a la llibertat de pensament i expressió. El segon, conegut com a “llei de símbols”, prohibirà l'exhibició pública de la discrepància. És a dir, obligarà a retirar les senyeres, el color verd que reivindica l'ús de la llengua catalana o els llaços que expressen disconformitat amb la política oficial.
tot això passa i es veu a les Balears. Però encara és pitjor allò que no es veu. Les pressions i les maniobres que fa el govern actual per reconduir els pares cap a l'ensenyament en castellà i per domar funcionaris indòmits. I contra això i allò hi ha, exactament com en el cas valencià, la persistència d'entitats i organitzacions, i els exemples individuals. I també les primeres escissions dins el PP que intenten organitzar-se a l'entorn d'una nova força centrista, que, aquesta vegada, per l'amor de Déu, no hauria de ser ni parasitària ni clientelar. Són molts els qui afirmen que faran front a les noves lleis-salfumant “sense por”. “Sense por” s'ha de convertir en divisa balear contra la intolerància.
les persones sensates de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no s'ho acaben de creure. Han despertat del malson d'una etapa desfeta a còpia d'urbanització i comissió i ara es freguen els ulls perquè els toca patir una ofensiva d'extermini lingüístic perpetrada des d'un estil que recorda el falangisme. Els mateixos cabells engominats i mateixa mala bava contra la diferència.
