Insistint en el santcrist montserratí

Fa quinze dies (11/1), en aquestes mateixes pàgines parlava del santcrist d'ivori que presideix l'altar major de la basílica de Montserrat. Comentava el treball del recentment desaparegut Anscari Mundó per datar i autentificar l'autor de l'escultura i el treball d'investigació que el portà fins a Miquel Àngel, de qui fou possiblement una obra de joventut que es podia datar a l'entorn del 1498. També escrivia que en les darreres festes nadalenques havia llegit el Montserrat d'Antoni Batista, una narració sobre alguns dels molts misteris de la Muntanya Sagrada, tal com descriu el llibre el mateix autor.

Una sèrie de coincidències en el temps m'han fet contrastar el saberut treball de Mundó i l'agradable relat de Batista, tenint per rerefons el santcrist de l'abadia, una talla considerada anònima i que, després de quaranta anys de feina ben feta i argumentada, Mundó n'asseverà l'autoria, amb “més d'un noranta per cent de seguretat”.

És estrany que Antoni Batista en el seu llibre sobre els misteris montserratins no presti gaire atenció a la crònica d'un santcrist d'ivori de gran importància espiritual (presideix l'altar major) i artística (l'autoria de Miquel Ángel), més quan l'escultura té tots els components per ser considerada en la llista misteriosa de la muntanya. Només en dues ocasions Batista cita, com de passada, el crist tallat en marfil. Una, quan parla del patrimoni artístic del monestir, cita “l'angoixa d'ivori del crucificat que cau zenital sobre l'altar major, diuen que de Miquel Àngel” i amb aquesta línia liquida el tema.

L'altra cita, un xic més llarga, cau en un error de pes, quan escriu que “Giuliano della Rovere va ser abat comendatari de Montserrat entre 1472 i 1483. És a ell a qui es deu l'encàrrec i pagament del santcrist d'ivori de l'altar major, atribuït a Miquel Àngel, amb qui l'abat tenia molt bona relació”. Talment una cita poc encertada, ja que el santcrist arriba a Montserrat al 1920, amagat entre la roba de l'aleshores estudiant Celestí Gusi –posteriorment abat general de l'orde– per esquivar les fronteres italianes i espanyoles, com a resultat de la troballa i adquisició que havia fet el pare Bonaventura Ubach a Roma. Les investigacions de Mundó, explicades en una publicació titulada Un santcrist d'ivori de Miquel Àngel? (així, amb interrogant) demostren que el lligam entre la talla i l'abadia comença al 1920 i no pas abans. Encara, el mateix Mundó especula sobre la possibilitat que el santcrist fos encarregat a l'escultor pel cardenal Rafaelle Riario, per presidir la seva capella particular, a Roma.

L'error de Batista segurament se sustenta en el fet que durant una desena d'anys Giuliano della Rovere fou abat comendatari de Montserrat, malgrat que mai no visità la muntanya. Correspongué a l'aplicació de la pràctica molt estesa entre finals de l'edat mitjana i el Renaixement, en què els papes, o alguns monarques per concessió papal, podien nomenar abats en els monestirs vacants, fent-ho a favor de personatges aliens, que d'aquesta manera acumulaven títols i beneficis. La pràctica fou abolida pel concili de Trento, però encara sobrevisqué durant un parell de centenes. El cardenal Della Rovere ostentà el títol abacial montserratí sense visitar l'abadia ni conèixer la comunitat, si bé tingué l'encert de nomenar-ne vicari el pare Llorenç Maruny, que fou un molt bon gestor del monestir.

Tornant al santcrist, Batista cau al parany de lligar l'obra de Miquel Àngel amb Della Rovere, segurament pel fet que quan aquest esdevingué papa, amb el nom de Juli II, encarregà i pagà la gran obra de l'artista: la Capella Sixtina. Tot, sense tenir res a veure amb el santcrist montserratí, del qual Antoni Batista està mal informat, tot i el bon treball que féu en la seva obra.