La línia de crugia

Hi va haver un temps en què va funcionar la metàfora de la navegació aplicada a la governabilitat de Catalunya. Va ser a finals del 2010, en l'inici de la IX legislatura, quan es va fer famosa la roda de timó que Artur Mas va fer instal·lar al despatx presidencial, aquella que duia la llegenda “Cap fred; cor calent; puny ferm; peus a terra.” En canvi, des de finals del 2012, a partir de l'inici de la X legislatura, s'ha esdevingut que la roda del timó continua instal·lada a la cabina del capità Mas però (i) la càrrega del vaixell Catalunya s'ha desplaçat a babord (ERC, ICV-EUiA i CUP) i a estribord (PPC i C's), (ii) les velles cartes de navegació s'han llançat per la borda i les noves encara estan per dibuixar, (iii) l'armada espanyola impedeix abandonar les aigües jurisdiccionals i navegar per l'espai marítim internacional i (iv) les condicions adverses de crisi econòmica i de crisi de confiança en els polítics per causa dels múltiples casos o presumptes casos de corrupció amenacen amb el naufragi. En la situació actual, més que en la roda de timó, la metàfora de la navegació aplicada a la governabilitat de Catalunya ha de centrar-se en la línia de crugia.

La de crugia és una línia imaginària que travessa una nau de proa a popa per la part mitjana. La càrrega del vaixell ha d'anar centrada en relació a la línia de crugia i s'ha d'evitar que es desplaci cap a un o altre costat si es vol evitar que la nau bolqui. En la política, la línia de crugia és la centralitat. I en la política catalana, la centralitat té a veure amb una correcta distribució de la gent a bord, en funció dels eixos social i nacional. Durant molts anys la centralitat de la política catalana ha estat garantida, en primera instància, per CiU i, en bona mesura també, pel PSC. El comandament altern o compartit de CiU i PSC ha permès que la nau catalana no bolqués i que avancés, si no a una velocitat de vertigen, sí a una velocitat de seguretat, d'acord amb les condicions de visibilitat de cada moment.

En els prop de quatre mesos transcorreguts des del 25-N, els desplaçaments de càrrega en la bodega de la nau catalana han estat significatius, i les corredisses per la coberta, també. La sensació que ningú no havia guanyat bé les eleccions, però que tampoc ningú no les havia perdut malament, ha provocat un cert caos i un cert nerviosisme en les dues formacions prototípiques de la centralitat política catalana, que s'han manifestat en episodis de trencament de disciplina de vot (en el PSC), de desavinences de parella (CiU). I, enmig del desori, el conjunt de les forces parlamentàries ha intentat ocupar aleatòriament les cabines més confortables: la de l'optimització (Esquerra) la de l'hostilitat (Populars), la del maniqueisme (Iniciativa), la de la demagògia (Ciutadans) o la de la incredulitat (CUP). Això a banda de la irrupció no per esperada menys desestabilitzadora dels polissons habituals (CNI, Ministeri de l'Interior, Wert, diari El Mundo i altres franctiradors exògens). En conjunt, s'ha propiciat que la centralitat política catalana entrés en situació d'alt risc.

El primer símptoma que Catalunya vol i pot recuperar la centralitat política l'hem tingut, la setmana passada, quan el Parlament va aprovar amb 104 vots a favor instar el govern de la Generalitat a “iniciar un diàleg amb el govern de l'Estat per tal de possibilitar la celebració d'una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Hi van votar a favor els diputats de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA, en contra 27 diputats del PPC i C's i els tres diputats de la CUP s'hi van abstenir. Sumar 104 vots (potser 107) sobre 135 és un intent de tornar a aproximar la càrrega a la línia de crugia, on ha d'estar si volem evitar la sotsobra. I no hauríem de tenir cap dubte que en aquest retorn al sentit comú hi han tingut molt a veure dues formacions concretes: el PSC i Unió. Els socialistes, perquè han cedit en l'obsessió de no salvar Mas ni en la tempesta ni en la calma. I Unió, perquè es pot apuntar un primer èxit en l'estratègia de la centralitat, tan anatematitzada per Convergència. El mèrit d'Unió és que sap sobreposar-se a les connotacions pejoratives i esbiaixades que se li atribueixen, i a les invectives de Convergència. Unió és el partit demòcrata de centre del nostre país, homologable en valors, principis i direccions de la política al Moviment Demòcrata i Reformista europeu o al Partit Demòcrata dels EUA. Altra cosa és que a Unió li apliquin aquell càstig propi de l'època de les galeres, consistent a fer passar algú (Duran) per la línia de crugia entre dues fileres de mariners rebent cops de rem. És el preu de la centralitat. I el de la generositat.