Lluís Foix

Un dia em vaig trobar el periodista Lluís Foix caminant amb el paraigua tancat i li vaig dir que semblava un gentleman. No té cap mèrit qualificar Lluís Foix de gentleman perquè en guarda les formes i el tarannà des dels anys que va actuar de corresponsal de La Vanguardia a Londres, però jo amb aquella observació que deu haver sentit mil vegades tampoc me les volia donar d'original. Havent-li fet l'apreciació en Foix va estirar cap amunt el braç amb què empunyava el paraigua, va fer amb el cos un moviment endavant com d'esgrima i em va dir: “Així es fan aturar els taxis a Londres; l'efecte és instantani i infal·lible.” És curiós perquè un altre dia que havia vist en Foix davant un quiosc l'havia pres a primer cop d'ull per un francès. El vaig seguir una estona, i amb aquell cos quadrat vaig creure trobar-me davant Maigret en persona. Un Maigret que a casa l'esperés un fricandó i un vas de vi i que s'hagués de posar a llegir i a rumiar amb la pipa encesa. Els periodistes com en Foix tenen alguna cosa de perdiguers humanistes i comprensius.

En dissabtes alterns, en Foix i jo coincidim a la tertúlia matinal de La primera pedra de RAC1, on parlem d'Europa. Quan sortim, ell agafa el cotxe per anar a Rocafort de Vallbona, que és el poble de l'Urgell on va néixer i on té una caseta i veu oliveres. En Foix pot ser un londinenc a l'ombra del Big Ben, pot ser un parisenc que pren una cervesa a la braseria Dauphine, pot ser aquell que ha viscut guerres i armisticis i que ha viatjat –treballant– pertot, i també és el nen de la postguerra que un dia va arribar a Barcelona amb una maleta de cartó per treballar de comptable havent deixat enrere el seu poble. D'aquest llogarret poblat de familiars i amics, de mestres bons i no tan bons, de contrabandistes, de caçadors, de ferrers, de misèries i alegries, de molt fred i molta calor, de pedra seca i de palla i gra a l'era parla Foix al llibre memorialístic que acaba de publicar. Es titula La marinada sempre arriba, i en un lloc diu que, anant pel món, “quan algú m'ha preguntat d'on era sempre he dit amb orgull que de Rocafort de Vallbona, de la vall del Corb, jutjat de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona”. El pròleg és de Joan Margarit, que evoca Rilke per dir que la pàtria és la infantesa.