Opinió

Debats del tot estèrils

Catalunya només serà independent si el seu govern i la majoria de la societat accepten la quota de risc que implica la decisió. Donar voltes a la legalitat espanyola per definir consultes és fer passar el temps

El govern de Convergència i Unió podrà complir el compromís de convocar aquesta legislatura una consulta sobiranista? Es fa difícil d'assegurar. D'una banda, la teranyina paralegal s'ha fet inescrutable per als profans. Segons sembla, cal aprovar una nova llei de consultes que possibiliti que l'experiment sigui molt més temerari del que disposa la legislació vigent. De l'altra, qualsevol avanç que es faci en qualsevol àmbit quedarà contrarestat –o curtcircuitat– per la reacció del govern espanyol. Algú s'ha parat a comptar les iniciatives legals del Parlament de Catalunya que l'executiu que tan poc gloriosament presideix Mariano Rajoy ha recorregut davant el Tribunal Constitucional? La cosa fa riure. Quants anys va tardar tan magna instància arbitral per afaitar l'Estatut d'Autonomia? Quant de temps tardarà ara a aclarir en cada cas concret si la cambra catalana ha respectat el sagrat ordre constitucional? Però, en tot cas, tant se val, perquè, com s'ha vist en la llei de dipòsits, la suspensió cautelar és un recurs plenament vigent. I serà aplicat sense pietat si l'eventualitat legal aprovada resulta insuportable per als vigilants del govern de l'Estat.

Per sobre, doncs, d'estratègies i resistències, el que queda ben clar és que el camí pautat dins la llei espanyola és una enorme pèrdua de temps. El pes de la llei, al qual han apel·lat històricament tantes vegades les autoritats espanyoles, caurà sobre els insurgents, per molt que entelin les seves pretensions sota una coartada d'aparença igualment legal.

Per què, doncs, el govern de la Generalitat insisteix a definir i seguir una estratègia tan calculadament improductiva? A Catalunya qualsevol govern ara com ara només té dues línies d'actuació possibles: administrar la misèria i somniar trencaments. La primera és un malson. I els malsons només es poden aguantar si el dorment els endolceix amb la possibilitat de futurs somnis. Si el govern d'Artur Mas es limita a aplicar la contenció del dèficit que li imposa el govern espanyol i, per tant, a retallar serveis i prestacions socials, quedarà immers en un profund patiment. Ja ho està. La societat catalana –la “ciutadania” en argot reivindicatiu postmodern– no ho accepta. No li interessa saber de cap manera qui paga la broma. Només que es mantingui. Els “drets”, com els déus, no tenen explicació. Hi són per servir-se'n i cal exigir-los si perden gruix. Ningú vol parar-se ni un segon a reflexionar com vivien Catalunya i Espanya fa tres dècades. La “pedagogia” que ha intentat practicar Artur Mas no té oients. Encara pitjor, l'oposició li ha reclamat pretendre ser el primer de la classe en austeritat. I una bona part de la població se'ls ha cregut i s'han apuntat al retret.

El somni d'Artur Mas podria haver estat, per superar l'actual malson, demostrar que es pot viure d'una altra manera. Segregant una nova economia productiva, eliminant totes les despeses superficials, reduint el cos de funcionaris a les dimensions que poden suportar els ingressos catalans. És cert que hi ha un dèficit fiscal demostrat. Però també ho és que el dia que, d'una o altra manera, aquest parasitisme nacional es redueixi o s'acabi, els nous ingressos haurien de servir per definir noves millores que impulsin el progrés. Però aquest camí és excessivament complicat. Demana temps, reflexió i sacrifici. Artur Mas ho ha intentat i després de dos anys de restriccions i unes eleccions ha arribat a la conclusió que no se n'acaba de sortir i que ningú li reconeix l'intent.

El somni de l'actual president de la Generalitat, doncs, ha de ser més assequible, més fàcil i, sobretot, més comprès. Centenars de milers de persones li han marcat el camí. Potser la definició de nous models socials podria arribar com a conseqüència d'un trencament amb l'Estat. No queda del tot clar. Si Catalunya aconsegueix la independència, seran moltíssims els catalans que demanaran els “avantatges” que els haurà de comportar el risc. Potser en una Catalunya independent els “ciutadans” continuaran demanant el cel. Però, sigui com sigui, primer caldrà arribar-hi.

El somni d'Artur Mas ha de ser nacional. No ideològic. Sense aquest somni, ni Mas ni cap altre president de la Generalitat podrien administrar la misèria sense generar el més profund dels desdenys i els rebuigs. La construcció d'estructures d'Estat que ha iniciat el govern de Convergència i Unió demana anys per ser efectiva. L'estructuració d'una agència tributària pròpia i el desplegament d'una acció exterior efectiva no es poden concretar ni en un ni en dos anys. La discussió sobre la data concreta de convocatòria d'un referèndum –una “consulta”– en els termes de la correcció política imperants és absurda. Per estèril. Tant se val que sigui en sis mesos o en un any. El problema no és de termini, sinó de definició. Els escrúpols legals excessius invaliden l'intent.

La clau de tot plegat és entendre que el malson es farà insuportable si el somni no es concerta amb credibilitat. Res no pot fer pensar que llepar una vegada i una altra el procediment el farà possible. Catalunya només serà independent si el seu govern i la majoria de la societat accepten la quota de risc que implica la decisió. Donar voltes a la legalitat espanyola per definir consultes o referèndums és fer passar el temps. No és estrany que com a conseqüència de fer-se trampes al solitari els partits hagin caigut en la trampa de barallar-se per la data de convocatòria de la consulta. Una manera com una altra de competir en esterilitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.