Carta als francòfils, com sempre amargada

Amics francòfils, hauríeu de pensar més sovint que per cada francès que val la pena que admireu (ah, Baudelaire...) n'hi ha mil que us escopirien a la cara només pel fet de parlar la llengua que parleu. I deu mil més que, sense escopir, us farien un somriure condescendent i us dirien «és clar, i tant, podeu parlar el vostre dialecte a casa, però cada dia no, que perjudiqueu els vostres fills». Penseu que exagero? Ara que per fi el TGV us permetrà anar a París prou de pressa, proveu-ho quan hi aneu, expliqueu, en el vostre francès més o menys precís, què és la vostra llengua i, sobretot, no us oblideu de dir que també es parla a França, «dans les Pyrénées-Orientales», i així sí que veureu el cas amable que us fan els ciutadans d'aquest país. No us oblideu de comptar les escopinades, per metafòriques que siguin, i ja us adonareu que com més insistireu en el fet que una petita part de Catalunya es troba a França, menys somrients seran els vostres interlocutors. Que sigueu prou maleducats per voler potinejar el mapa d'Espanya és greu però perdonable, ja que Espanya no provoca a priori gaire empatia, però insinueu que us sentiu solidaris del que pot passar «amb els catalans de França» i veureu ressorgir sota la màscara de cada francès el jacobí, el patriota, el resistent.

Per què parlo d'això ara? Per la rutina de l'amargor de veure com cada govern francès, amb una plàcida desimboltura, promet i enterra. François Hollande, al seu programa electoral, havia declarat (promesa número 56 de la seva llista oficial de promeses) que faria ratificar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries. Acaben d'anunciar que hi renuncien, amb argúcies penoses de tan repetides sobre dificultats a trobar majories i problemes a l'hora de revisar la Constitució. És clar, Hollande, com abans Chirac i Sarkozy, diu que si no es pot ratificar la carta, en canvi es pot legislar per tal que allò previst per la carta sigui aplicat igualment. I com Mitterrand als anys vuitanta ha creat un comitè consultiu el qual, probablement, com als anys vuitanta, no serà mai consultat de debò. A més, paral·lelament, el Ministeri d'Educació treballa en una gran Llei d'Orientació i Refundació de l'Escola que, pel que fa a les llengües dites regionals és un retrocés d'almenys un quart de segle. El redactat gairebé final d'aquesta llei ja no organitza l'ensenyament d'aquestes llengües, només «l'afavoreix» i «l'encoratja», és a dir, que deixa que cada responsable acadèmic local faci el que vulgui, sense haver-se de sentir obligat a res. Un dels articles és fins i tot un viatge al segle XIX, amb la humiliació com a torna, ja que diu que «els professors poden recórrer a les llengües regionals cada vegada que pot ser útil per millorar l'ensenyament de la llengua francesa». El català per comparar-lo amb el francès i només si pot ser útil al francès.

I tot això ha estat aplaudit per una part de la premsa, per exemple la molt intransigent revista Marianne, que explica que aquestes llengües «són sovint dialectes locals unificats o recreats artificialment i que gairebé ja no parla ningú» i que l'únic interès dels que militen en favor seu és de poder treure'n un benefici personal gràcies als llocs de treball creats per l'Estat. Amics francòfils, i si aprofundíssiu en l'anglès? Si Charles Baudelaire us commou, Walt Whitman no us deixarà indiferents.