Plens a la tele

Des que els plens municipals són retransmesos per les televisions de cada localitat, aquestes preceptives reunions de l'alcalde i els regidors no s'acaben mai, o, per ser precisos, s'acaben l'endemà del dia que han estat convocades, molt cap a la matinada. Abans els plens eren una mica de tràmit perquè tot el que s'hi portava i s'hi discutia ja havia estat objecte d'estudi i garbell en sessions prèvies, opaques al ciutadà però igualment imperatives. S'hi parlava una mica perquè no fos dit, hi havia baralles només si el tema s'ho valia, el secretari n'aixecava acta i bona nit a tothom. De vegades la sessió acabava amb un soparet que reunia en una mateixa taula el govern amb l'oposició que uns minuts abans havia votat contra la construcció d'una claveguera.

Els plens, tot i ser reglamentàriament públics, sempre han convocat pocs espectadors: aquell senyor desvagat que s'apunta a totes, aquell altre que vol comprovar si el seu terreny manté la qualificació. Per fer-los arribar ara a cada casa, les televisions locals, que en molts casos depenen de l'Ajuntament, situen les càmeres als salons de sessions. I com que les càmeres, tant de televisió com de cine, no van ser inventades per a comeses administratives sinó per captar i servir espectacle i com que els reunits saben que són vistos per una generalitat de ciutadans, tothom, des de l'alcalde fins a l'últim regidor del petit grupuscle de l'oposició, fa espectacle. Sobretot aquest últim, que no té cap altra ocasió per fer lluir l'oratòria i fer-se electoralment estimar. Des que els plens són televisats tothom demana la paraula, cadascú vol dilatar els minuts de glòria que la televisió li ofereix. Cap a les dues, les tres, de la matinada no queda viu ja cap espectador –si és que abans n'hi ha hagut algun–però les imatges i les paraules edilícies es van propagant per l'èter fins que l'uixer tanca les portes de l'ajuntament.

Un historiador local amic meu es queixava un cop de com eren de poc informatives les actes que els secretaris escrivien dels plens: “Són un os sense carn que no diuen res de la vivacitat o el rerefons polític o d'interessos d'una discussió.” Temo que els historiadors futurs aniran sobrats de “vivacitat”, i que si el meu amic havia de posar carn a l'os, ells n'hauran de treure molta de l'arxiu audiovisual.