Impunitat

El govern espanyol ha retirat la renovació de la càtedra Príncep d'Astúries de la universitat de Georgetown a la professora d'economia Clara Ponsatí. Es tracta d'un càstig, motivat pel fet que Ponsatí declarés públicament que estava a favor de la independència de Catalunya. Diverses personalitats, entre d'altres el conseller Andreu Mas-Colell, han denunciat aquest atac a la llibertat d'expressió i han sol·licitat la renovació de la càtedra a aquesta professora. És una reacció molt justa.

En l'entrevista a Artur Mas publicada en aquest diari el 23 d'abril, el president de la Generalitat deia que per fer front al procés sobiranista l'Estat entraria “en una seqüència de guerra, de joc brut”. Mas hi afegia que va interposar la querella contra la difamació de què va ser víctima perquè considerava que “això no pot quedar impune, perquè, si queda impune, l'Estat s'acostumarà a actuar amb impunitat”. És un diagnòstic just. Però amb un punt de negligència: fa molt de temps, president, que l'Estat actua amb tota impunitat.

Des que el sobiranisme es revela com una proposta central i ineludible, des que molts polítics i moltes personalitats de tot el fris social s'han postulat com a independentistes, hi ha hagut un enduriment. El govern espanyol s'adona que no podrà continuar obviant l'independentisme i, per tant, presentarà una batalla molt crua. Així doncs, la persecució s'ha expandit i ha deixat de rabejar-se només contra ciutadans fràgils, fàcilment aparcats en un marc polític i mediàtic que durant anys i panys ha estat còmplice de la repressió contra l'independentisme o la resistència lingüística. Em refereixo a veïns com els de Vilajuïga, agredits recentment per dos policies al tren per parlar en català. Em refereixo a l'afeccionat que durant el partit de la final de la copa del Rei entre l'Athletic i el Barça va ser detingut (segrestat?) i apallissat per la policia per exhibir una estelada. Em refereixo a un amic escriptor, a qui un diari d'irreprotxable tradició democràtica va acomiadar de punta en blanc com a columnista després d'observar que estava adoptant un perfil “massa independentista”. Em refereixo als independentistes detinguts el 1992 en l'operació Garzón, vergonyosament ensordits pels mitjans de comunicació, pel poder polític i pels intel·lectuals d'esquerra. Aquestes i moltes altres impunitats no podien perdre's com llàgrimes sota la pluja. El silenci, la connivència i la complicitat passen factura. Avui se'n redescobreix el preu: la impunitat.