El PSC, el Godot català
“El sobiranisme no ha de renunciar a eixamplar majories, però no es pot encallar intentant sumar-hi el PSC”
La delegació del PSOE al Parlament de Catalunya va protagonitzar abans-d'ahir una altra situació esperpèntica donant suport a la relegació del català. Els socialistes van votar disciplinadament al costat de dues formacions d'acreditada solvència en la defensa de la llengua pròpia del país com són Ciutadans i el PP. Hores després rectificaven no pas perquè s'hi repensessin sinó per incapacitat d'aportar arguments sòlids per defensar mediàticament la posició.
El socialisme parlamentari a Catalunya ha arribat a un nivell de desorientació que fa difícil articular-hi qualsevol tipus d'entesa perquè costa saber amb qui es pacta i què han entès sobre el que puguin consensuar. És el problema de ser una formació teledirigida des de l'exili madrileny on ha muntat les casernes d'hivern la vella guàrdia a l'espera de temps millors. Però el problema principal dels socialistes catalans no és aquest estat d'inanició estratègica galopant (això és un problema seu) sinó les conseqüències per al futur, i el present, d'un país on les forces majoritàries estan entestades a buscar consensos amb un espai polític que ha deixat d'existir. Seria molt recomanable per a Catalunya sumar a la majoria el catalanisme conciliador d'àmplia base electoral del PSC. Una operació que obstinadament s'intenta fer tant des de CiU com des d'ERC oblidant que al PSC ja no queda catalanisme conciliador i passant per alt que una vintena de diputats estan lluny de representar una àmplia base electoral. El sobiranisme no ha de renunciar a eixamplar majories, però no es pot encallar intentant sumar-hi el PSC, el Godot que ja sabem que no vindrà.
