Gibraltar, espanyol?

Hàbilment, els polítics espanyols, quan van maldades, intenten desviar l'atenció de la gent amb uns determinats temes que guarden al calaix i que de tant en tant fan ressorgir a aquest efecte. Són temes que no fallen mai, ja que incideixen directament en el gen nacionalista que comparteixen tots els espanyols, ja siguin de dretes o d'esquerres. Un gen que es va transmetent de generació en generació des que el seu monarca Felip V va “inventar” per la força aquesta Espanya que tots ara coneixem i que molts, mancats de llibertat, hem de patir. Alguns dels temes més populars que sempre uneixen tots els espanyols són el de Catalunya i el de Gibraltar. Respecte a aquest darrer, interessadament de moda per intentar tapar les vergonyes dels mandataris estatals, m'agradaria assenyalar quatre punts que considero que cal tenir en compte a fi i efecte d'intentar fer una anàlisi rigorosa del tema. En primer lloc, Gibraltar pertany al Regne Unit perquè així es va acordar en el Tractat d'Utrecht (1713) amb motiu de la guerra de Successió (1700-1714). Cal recordar que en el seu article X, queda fixat el lliurament a perpetuïtat de Gibraltar als anglesos, a canvi que aquests retirin l'ajut militar i econòmic als catalans. En un altre article, el XIII, s'autoritza el rei borbó Felip V a desposseir els habitants dels territoris de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Mallorca, València i Catalunya) de les seves constitucions, lleis i privilegis, assimilant-los als castellans i incorporant-los així a la corona d'Espanya. Això va donar origen al genocidi cultural i polític que va suposar per a nosaltres el tristament famós decret de Nova Planta, de l'any 1716, per a Catalunya i Mallorca, i del 1707, per a València i Aragó. Per tant, si el que volen els espanyols és la propietat de Gibraltar, és lògic que aquesta hagi de suposar la derogació del Tractat d'Utrecht i la conseqüent recuperació de la independència política de Catalunya i dels altres territoris que formaven part de la confederació.

En segon lloc, i seguint el magnífic fil argumental d'en Carles Ribera en el seu recent article en aquest mateix diari, cal dir que sobta molt la insistent reclamació de Gibraltar i en canvi que mai cap dirigent espanyol s'hagi interessat per recuperar el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, territoris amputats traumàticament a Catalunya per un injust tractat, el dels Pirineus, signat només set dècades abans de la incorporació britànica de Gibraltar. En aquells temps, Catalunya gaudia d'independència política (corts, constitucions…), però també estava inclosa en la corona espanyola. Definitivament, els problemes dels catalans mai no han estat tractats des de Madrid amb el més mínim interès i sensibilitat; en el fons això demostra que, per als espanyols, el territori català no és una part d'Espanya, sinó que es tracta d'una possessió d'Espanya.

En tercer lloc, m'agradaria apel·lar a la coherència, aquesta qualitat tan poc gastada pels humans, tan aficionats a imputar o retreure al veí allò mateix que habitualment fan o deixen de fer. En aquest cas de Gibraltar podríem establir el paral·lelisme amb Ceuta i Melilla. I em deixo per al final el que considero més important. Penso que és imprescindible i urgent eliminar dels estats tot rastre de testosterona patriòtica que tantes males conseqüències comporta per a la convivència humana a tot el món; els estats simplement han de ser un grup reduït de persones que han d'arribar a convertir-se únicament en uns gestors eficaços de la població amb la qual comparteixen una determinada geografia. Els territoris no poden ser mai propietat perpètua de ningú; simplement es pot acceptar que en ells hi habiten col·lectius humans que són els que precisament hauran d'establir lliurement les seves regles de joc democràtic. Per més que freguem totes les pedres de la roca del penyal de Gibraltar, mai no en trobarem cap amb la bandera espanyola gravada amb foc pel creador (ni anglesa, lògicament). La població actual de Gibraltar són nissagues de famílies que des de fa més de tres segles habiten aquest territori i són elles precisament les que han de decidir com s'ha d'organitzar el seu futur polític, tot fent ús del legítim dret universal a l'autodeterminació. Lamentablement, per als espanyols, aquesta elecció ningú dubta que no els serà favorable.