Cançoners

Arriba el fill d'un viatge llarg i amb molts negociats a l'Argentina i m'explica que el dissabte 24 va ser present a la Via Catalana que el Casal Català de Buenos Aires va organitzar davant l'edifici del Parlament. Feia molt fred i plovia, i s'hi van aplegar més de dues-centes persones. “El president del Casal va parlar de dues-centes cinquanta, però jo ho rebaixaria una mica.” Miro les fotos: gent gran. Alguns, molt grans. Aquesta senyora coberta amb una bandera en deu tenir més de noranta. El jovenàs del costat, que deu ser el seu fill, ja devia néixer a l'Argentina. En les imatges que he vist de la Via a Londres, Nova York o Pequín domina més la joventut. És clar: els catalans que es desplacen de grat o per força als punts de l'economia anomenada “emergent” són de primera volada, i els catalans argentins són antics. “Els més vells parlen un català precari.” Van cantar cançons llegint-ne la lletra en un paper subministrat per l'organització: Els segadors, El noi de la mare, Baixant de la Font del Gat... El noi de la mare, cançó de Nadal i de bressol que desperta l'enyorament com ho fa L'emigrant, va acompanyar molts catalans a Amèrica, i es diu si no va ser la que va delatar la identitat de l'estalinista Ramon Mercader, l'assassí de Trotski a Mèxic. És una cançó que indica qui som, per bé i per mal, i l'altre dia a Buenos Aires va fer de nou la funció identificativa. I Baixant de la Font del Gat! Els cuplets de l'època, les cançons que es cantaven als escenaris dels bars de Barcelona que freqüentaven Sebastià Gasch i Josep M. Planes, convertits en himne patriòtic per un dia. “Baixant de la Font del Gat una noia i un soldat; pregunteu-li com se diu, Marieta de l'ull viu.” Bé, hi ha alguns himnes famosos al món que han sortit d'antres regentats per alguna Marieta de l'ull viu on s'hi reunien soldats.

“I aquí, què?” Aquí parlem de trams de la Via Catalana que no s'acaben d'omplir perquè la distribució demogràfica del país és com és, però que s'ompliran. Si fem fila a la muralla de la Xina i apleguem gent a Buenos Aires, això està fet. Ja ho estaria si no fos que aquí ens movem per una altra cançó de Nadal, la del rabadà que va rondinant i responent “vull esmorzar”, “no serà tant” i “i això quant costa?” als que conviden a assistir a una acció il·lusionadora com feia anys que no es presentava.