Tot just fa dos mesos que més d'un milió i mig de persones van sortir al carrer civilitzadament (tan civilitzadament que vam ser capaços de fer una cadena humana) i ara ens ha agafat una mena d'“ui, ui, ui, que això no acabarà bé” que s'encomana a velocitat exponencial. Facin el favor! Què ha passat en aquest temps? Res. Primer, que el PSC ha optat definitivament per renunciar fins i tot al dret a decidir i veurem com a poc a poc van desapareixent segons quins noms de les llistes a les eleccions municipals o al Parlament, en un procés que serà curiós de seguir. Però, tots sabíem que el PSC no era favorable a un estat propi, no? I, en segon lloc, ha passat també que Duran i Lleida i algun diari, o algun diari i Duran i Lleida, que es fa difícil de saber si és primer l'ou o la gallina; passa, els deia, que Duran i Lleida és molt hàbil a detectar els estats d'ànims del personal i ara tira a la línia de flotació i pregona a tort i a dret allò que “al pas que anem, el procés acabarà malament”. Insisteixo. No ha canviat res. Potser l'únic que ha canviat és que, definitivament, ja tenim clar que l'Estat no mourà peça. I no només que no la mourà sinó que endurirà cada cop més les posicions, quan fins i tot els més pessimistes es pensaven que l'Estat faria una oferta. Però no. Ara són ells, que busquen el xoc. En tot cas, el que els deia: els que estarien per la labor i els que no, tant des de dins com des de fora, són els que ja sabíem. Com sabíem que seria complicat. Parleu amb qualsevol expert, amb qualsevol coach, i us dirà que el primer pas i el més fonamental per fer una cosa és creure-hi: anirà bé i sortirà bé. No depèn ni de Duran i del PSC.