Fotografies

La immobiliària Pous de Mataró ha fet vuitanta anys i per celebrar-ho ha organitzat un concurs de fotografia entre aficionats. El tema, les cases i el paisatge urbà, el terreny per on es mou l'empresa. Avui s'entreguen els premis. El gran fotògraf Ramon Manent i jo, que vam ser sol·licitats per fer de jurat, haurem de dir unes paraules. Jo diré, ja ho tinc pensat, que està molt bé que s'organitzin concursos d'aquesta mena. Una ciutat es coneix sobretot fotografiant-la, dibuixant-la, o havent-la de descriure per escrit. Tots els detalls que a ull nu passen desapercebuts es fan evidents i penetrants quan s'ha d'incentivar l'atenció i la creativitat. Una ciutat és principalment un organisme utilitari. Les cases serveixen per viure-hi, els carrers per anar amunt i avall, les escoles per aprendre coses i les esglésies per assistir-hi a missa, els que hi assisteixen. De tant veure-la acabes no veient-la, sobretot si hi vius. Per això, anant pel món, observem en les ciutats que no són la nostra uns detalls i unes disposicions arquitectòniques i urbanístiques que correm a fotografiar perquè ens semblen inèdites. Després resulta que algú t'avisa que a quatre passes de casa teva hi ha una casa o un conjunt monumental que donen mil voltes als que has valorat a fora, i que si no els donen mil voltes també són dignes d'admiració i, arribat el cas, preservació. Ningú no fotografia la pròpia ciutat. Els àlbums són sempre de l'estranger o de la comarca del costat. I fins que no s'han inventat els selfies ningú tampoc es fotografiava a ell mateix. Parlant en general, l'objectiu són sempre els altres. Per això diré avui que és positiu que algú, una empresa, convidi a retratar-se a un mateix, amb el benentès que la ciutat de cadascú forma part d'aquest “un mateix”. Abans o després d'aquesta reflexió felicitaré els tres guardonats.

S'havien rebut seixanta fotografies. En Ramon i jo primer n'havíem de seleccionar la meitat perquè anessin a una exposició pública, i després triar les tres millors. Aviat ho vam tenir enllestit i les tres guanyadores, que són molt bones, van emergir de seguida. No sé què em passa però em moc molt més segur triant fotos o imatges que havent de seleccionar escrits. De vegades m'han convidat a fer de jurat de premis literaris. M'hi atabalo, no sé mai qui és primer o segon, sempre tinc por d'haver rebutjat un treball magnífic. Deuen ser coses de la formació cinematogràfica. O d'haver tingut el pare dibuixant. En Ramon Manent i jo hem fet alguns llibres. Ell les fotos i jo el text. Sempre li dic que posat a començar em faria fotògraf per veure-ho millor.