Kaurismaki i l'esperança

Fa sis anys, el cineasta finlandès Aki Kaurismaki va aportar una de les pel·lícules més belles del cinema contemporani: Le Havre, en què un escriptor bohemi, convertit en enllustrador de sabates a la ciutat portuària del títol, ajuda un nen africà a creuar el canal de la Mànega, a l'altre costat del qual hi ha la mare de l'infant, comptant amb la col·laboració dels seus veïns per eludir el control policial. És un film chaplinesc (Kaurismaki és un admirador incondicional de Chaplin, del qual diu que li ha ensenyat una cosa fonamental: un pla general és comèdia, un primer pla és tragèdia) que, amb la consciència de la realitat, n'imagina una altra de possible creant llum enmig de la tenebra: el cinema com un lloc per a la utopia que, fent-la visible, d'alguna manera la realitza. Sis anys després, Kaurismaki presenta El otro lado de la esperanza, protagonitzada per un jove sirià que, amagat en un vaixell de càrrega, arriba a Hèlsinki.

La nova pel·lícula d'Aki Kaurismaki s'estrena avui en diversos cinemes de Catalunya. Encara no l'he vist però tinc moltes ganes de fer-ho perquè, sens dubte, és un dels cineastes contemporanis que més admiro. El cas és que es diu que El otro lado de la esperanza és un film més realista que Le Havre i, per tant, més desesperat. La tensió entre la desesperança i l'esperança, fundada aquesta en la fraternitat i l'amistat humanes, sempre ha palpitat en el cinema de Kaurismaki. Amb Le Havre va decantar-se per l'esperança. Aleshores va dir: “Com més escèptic em torno, més tendres són les meves pel·lícules.” Sis anys després, ha passat a “l'altre costat de l'esperança”? Quin és aquest lloc? Kaurismaki diu que el món encara s'ha fet més negre amb l'expansió del poder del capital i amb l'actitud davant dels refugiats. I ens recorda que és lamentable la hipocresia d'Europa. Li he llegit en una entrevista: “Hem colonitzat la resta del món, hem explotat cada racó del planeta i ara ens queixem que vinguin a Europa. Amb quin dret, em pregunto.”