La tragèdia d’un culer

Amb gran il·lusió, una noia que ha esdevingut el cor i l’ànima de l’Assemblea Nacional Catalana a San Diego, Califòrnia, va anunciar al seu pare que el dia 28 de juliol el Barça jugaria un partit a Pasadena, unes quantes milles al nord de Los Angeles. La noia proposava fer una excursió plegats per veure el partit juntament amb gent de l’ANC d’altres indrets, exhibir una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics catalans i, si fos possible, també, una estelada que l’home s’estima molt perquè li va ser lliurada ja fa anys pel vicepresident de Catalunya. Per això li feia un xic de recança dur-la. No fos cas que prengués mal. Però era el cas que no n’hi havia cap altra a l’abast.

Cal dir també que l’amo de l’estelada viu a més de tres mil quilòmetres al sud de San Diego... però tot es va poder combinar. El dia abans volà a Tijuana, creuà a peu la frontera de Mèxic i Estats Units i, a casa de la filla i els seus pernoctà i esperà el moment d’agafar el cotxe per fer uns dos-cents quilòmetres més. Tot anava bé. Al fet sempre grat de trobar-se s’hi va afegir el goig de fer carretera plegats tot sentint música que recordava la infantesa de la noia i la joventut del pare. Ah! Però la imbecil·litat dels americans va ser molt superior a les previsions. Una hora abans que comencés el partit ja s’albirava el famós estadi Rose Bowl, amb els seus seixanta mil seients, massa per la capacitat de raonament dels naturals saxons d’aquell país.

Malgrat que D’activitats com aquestes n’hi ha sovint en aquell indret, el nostre petit contingent no va poder ingressar a l’estadi fins una hora i cinquanta minuts després de l’apropament. Com és natural, ja havia acabat el primer temps i el Barça, benauradament, anava guanyant per dos a zero. Per una altra banda, la llibertat d’expressió d’aquest país, que encara es pensa que és el millor del món, es va fer present i la pancarta va ser requisada. L’estelada no, perquè la duia el seu propietari ben plegada a la butxaca i feia tal cara d’emprenyat que ja no van gosar escorcollar-lo. Ja tenen raó aquells que asseguren que aquell país cada vegada s’apropa més al feixisme totalitari! Finalment van entrar i el segon temps el va dominar l’equip contrari, el nom del qual tant li fa. L’estelada sí que va sortir i, enmig de tants milers de samarretes blaugrana, no faltà gent que la saludés amb entusiasme i amb crits favorables a la independència en tres idiomes... Això va ser molt maco, però no tant que el partit acabés empatat. Amb bon sentit teatral van procedir a resoldre’l a penals; el Barça en concretà cinc i el rival, només quatre.

Per sortir i arribar a l’hotel passades de molt les dotze de la nit, ja no tenien esma de tornar fins a San Diego, van trigar un altre parell d’hores, gràcies, igual que a l’arribada, al mínim senderi de les autoritats i la seva gran capacitat de fer i organitzar les coses malament. La pancarta, però, es va poder recuperar i fer-s’hi almenys unes quantes fotos amb uns quants arreplegats que no deixaren de cridar l’atenció a la gent que sortia i, fins i tot, no va mancar qui s’apuntés a la llista de l’ANC al sud de Califòrnia. Pel que fa al culer que va pujar des de Guadalajara, si a algú li interessa, puc informar que va arribar a casa seva l’endemà a les nou de la nit plenament convençut que el Barça és un gran capital de Catalunya i podent confirmar que els Estats Units d’Amèrica són una autèntica merda.