Incògnites del 17-A, encara
Barcelona i Cambrils commemoraran aquesta setmana un aniversari tràgic, el del primer atemptat gihadista perpetrat a Catalunya, un atac que, el 17 d’agost de l’any passat, va deixar un total de setze víctimes mortals (tretze a la mateixa Rambla, una dona que va morir al cap d’uns dies a causa de les ferides, un veí de Vilafranca apunyalat en la fugida del terrorista de la furgoneta, i una veïna de Saragossa en l’atac de Cambrils) i centenars de ferits. A més, va deixar en la societat catalana una sensació de por i de vulnerabilitat que, sortosament, es va veure apaivagada per la ràpida i brillant neutralització de l’escamot terrorista per part dels Mossos d’Esquadra. La sensació, però, hi és, i en gran part hi és a causa de les incògnites de tota mena que encara planen sobre aquests atemptats.
La principal incògnita, i la que genera més por, és com és possible que una colla de nois ben joves però, teòricament, completament integrats, es puguin convertir, en pocs mesos, en un terroristes àvids de fer el màxim de mal possible? Tots els experts destaquen que el de Barcelona és un atemptat atípic a Europa, ja que els seus autors no havien estat en cap zona de conflicte, no hi tenien familiars, no havien estat en contacte amb excombatents, etcètera. L’únic punt de radicalització seria l’imam? És això possible?
La resta d’incògnites són policials. Com pot ser que es puguin fabricar bombes com les que exploten a Síria en un xalet d’Alcanar sense que ningú ho detecti? Quina relació havia tingut o tenia l’imam amb el CNI? Per què no se’l controlava, tot i els seus discursos? Per què, a hores d’ara, no es permet als Mossos accedir als arxius europeus sobre terrorisme? Massa incògnites un any després.