La majordoma

A Millo se li va dir bidell, encarregat, mosso, etc. dels amos (els seus) de Madrid. Els amos que ara hi ha allà són uns altres i han nomenat una “majordoma”, la tal senyora Cunillera. Aquesta senyora, que tota la vida ha viscut de l’erari públic, sembla l’elecció perfecta per exercir aquesta majordomia: tot el que ve d’Espanya, sigui del color que sigui, li sembla bé; evidentment li sembla millor si és dels seus amos directes, però encara és hora que en les nombroses intervencions a la ràdio que li he sentit des de l’1 d’Octubre hagi dit res en contra dels que van repartir garrotades ni contra els que les van ordenar, ni contra els empresonaments polítics, ni contra els exilis, ni contra l’actuació arbitrària i exagerada de jutges i fiscals, ben al contrari. Vaja, com aquella antiga marca de gramòfons i discs “La Voz de su Amo”, espanyola, és clar. I en un exercici suprem de menysteniment cap a la primera autoritat del país (que no és pas ella), ha dit que ja contestarà la carta que li ha adreçat el president Torra quan torni de vacances, quan tots sabem que en el moment en què ho deia era a Barcelona reverenciant el ministre de Cultura espanyol.