L’ocàs de la monarquia
El debat sobre la permanència o no de la monarquia com a primera institució de l’Estat espanyol avança lenta però inexorablement, com ho demostren les iniciatives dirigides en última instància a una hipotètica convocatòria de referèndum per decidir-ne l’abolició. Aquesta cita pot semblar llunyana, però Podem ja la demana obertament; també ho ha fet el Parlament de Navarra; el de Catalunya, a banda de reprovar el rei Felipe, ha demanat l’abolició de la corona, i s’estan realitzant consultes oficioses en el mateix sentit en diverses universitats espanyoles i en municipis de Madrid i d’Andalusia.
Diversos factors influeixen en aquest corrent de fons. El 60% de la població espanyola ha nascut després de la Transició, no ha rebut directament la influència de la dictadura, ni ha votat la Constitució. També creix el rebuig a la institució pels privilegis que rep, pel seu anacronisme i per la seva relació amb la corrupció (casos Urdangarin i Corina), mentre que la imatge de la monarquia s’ha anat desgastant per aquests i altres escàndols, com ara l’incident de caça de Joan Carles a Botswana, l’opacitat de la fortuna de la família reial o l’amistat amb la monarquia absoluta saudita.
Sigui com sigui, les enquestes dels últims 25 anys retraten l’enfonsament de la monarquia i el creixement de la república com a opció preferida dels ciutadans de l’Estat espanyol. La mobilització social potser és incipient encara, però va ràpidament a més i, en canvi, el 80% del Congrés dels Diputats continua enrocat en un suport total a la corona. Més aviat que tard, els partits constitucionalistes espanyols hauran de ser sensibles a aquesta realitat i replantejar-se la seva posició. Si no ho fan ells, la gent els acabarà obligant a fer-ho.