LA GALERIA
El negoci dels morts
Com més lucratiu és el negoci més augmenta la temptació de l’estafa. I d’això acusen una funerària [...] que canviava el mort a un taüt pobre i rònec
En algunes pel·lícules o novel·les ambientades al Londres victorià de finals del segle XIX, hi sol tenir un paper el lladre de cadàvers. Un home mal vestit i amb poques manies, que es guanyava la vida estant a l’aguait dels funerals per vendre el cadàver, encara relativament fresc, a la ciència. Fins i tot Leonardo da Vinci diuen que tenia els seus propis subministradors de cossos, que després obria, remenava i estudiava damunt una taula. Beneficiaris col·laterals, com si diguéssim, del negoci principal que és la funerària. Que és un bon negoci es veu en el fet que la majoria de serveis funeraris ja són en mans de grans cadenes. No ofereixen el cel, però quasi. Per una petita quantitat pengen el difunt al núvol virtual i el posen al Facebook. Ara, l’ofici de lladre de cadàvers ha desaparegut i, segons sembla, als hospitals ja no saben què fer amb tants donants, i a més gratis. De fet, només cal comparar la llista de defuncions i naixements del diari per adonar-se que es tracta d’una activitat molt pròspera. Però com més lucratiu és el negoci més augmenta la temptació de l’estafa. I d’això acusen una funerària de Valladolid que canviava el mort a un taüt pobre i rònec, quan els familiars, o qui sigui, havien pagat un taüt ben tou de dins, de caoba massissa i un bon treball de marqueteria perquè fos incinerat juntament amb el difunt. No entenc tant d’enrenou. Al cap i a la fi, en el cas que existís una altra vida, no crec que es regís per classes socials; i el que feia aquesta gent és el que s’ha fet sempre: cremar el que no serveix per a res i guardar el que pot ser útil. Aleshores, l’estafa real en què consisteix? En l’atemptat a la dignitat del difunt? Llavors hauríem de parlar d’una estafa metafísica, perquè al principal afectat se li’n refot. O en el fet que han buidat les carteres per alimentar un foc de menys qualitat? Això seria un delicte econòmic que atemptaria directament contra la llibertat de fer servir els diners com es vulgui. Tot això m’ha recordat una anècdota que s’explicava a Ribes de Freser segons la qual un dia de festa major una família encalçava l’enterramorts perquè lluïa el vestit amb què havien enterrat un parent feia poc. No s’ha esbrinat mai si la violenta reacció dels familiars va ser causada pel preu de la roba o perquè el difunt devia haver-se presentat davant l’Altíssim en calçotets i samarreta.
