Opinió

Tribuna

Què fer?

“Resistir, com hem fet sempre quan ha estat en perill la nostra existència com a poble, i ampliar la base de l’independentisme

Què fer?, es preguntava Lenin el 1902, quan reflexionava sobre el camí a seguir per posar fi al règim dictatorial dels tsars. Què fer?, ens preguntem nosaltres, aquest 2019, per posar fi a la repressió del règim de l’Estat espanyol i aconseguir la nostra emancipació. Per un historiador, o simplement per algú que conegui allò que ha succeït en els tres darrers segles a Espanya en relació amb Catalunya, som on érem sense grans diferències. No hi ha res, avui, que no hagi passat abans: l’anticatalanisme i el neofeixisme gaudeixen de bona salut, mentre que l’odi a Catalunya, la intolerància democràtica i la vulneració dels drets civils i fonamentals no paren de créixer, i la no tan llunyana Causa General contra una part significativa de la ciutadania catalana està tenint una nova versió en el monstruós judici que pateix el país.

Dic que és una història coneguda, una pel·lícula de por que els ciutadans ja han vist una i altra vegada en els darrers temps. Convido els lectors a recordar els quatre grans moments –n’hi ha hagut d’altres– en què Catalunya ha estat agredida per Espanya i els seus governants. El primer succeí després de 1714 en arrencar del règim dels Borbons, que encara perviu: dissolució de les institucions catalanes de govern (Generalitat i Consell de Cent); prohibició de l’ús públic del català; espoli fiscal; exili de 25.000 catalans, entre els quals una part dels dirigents del país; instauració d’un règim anorreador del pactisme; tancament de les assemblees parlamentàries o Corts, nascudes al segle XIII, etcètera.

També, després del 1714, la quinta columna, integrada pels col·laboracionistes amb l’ocupant, va ser present al país, els botiflers; es van produir així mateix un seguit de fets repressius de tot ordre, com la censura de llibres i el tancament de les universitats catalanes.

El segon noment de pregona repressió contra Catalunya va tenir lloc quan, el març de 1925, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va instaurar un règim dictatorial a Espanya: la Mancomunitat va ser dissolta; es prohibí l’ús públic del català; l’himne Els segadors i la senyera van ser declarats il·legals. La tremenda repressió contra Catalunya va gaudir del ple suport de la monarquia d’Alfons XIII. [Sempre la casa reial a favor de la democràcia i de Catalunya...!]

El mateix va succeir després de 1939, també com a conseqüència d’una guerra perduda per Catalunya: liquidació, altra vegada, de la Generalitat i del Parlament de Catalunya; abolició de l’Estatut d’Autonomia; prohibició de l’ús de la llengua catalana; exili de prop de mig milió de persones, Causa General, en virtut de la qual el poder judicial va tenir una gran rellevància negativa condemnant a mort a tort i a dret, sense miraments, els republicans catalanistes; col·laboracionisme dels partits de dreta amb el règim militar feixista (“els catalans de Franco”), i un llarg etcètera.

El quart gran i dolorós moment de repressió contra Catalunya és el que estem vivint avui: empresonament d’algun centenar de polítics; posada en marxa d’una nova Causa General contra l’independentisme; restriccions de drets democràtics; limitacions de la llibertat d’expressió; vulneració dels drets humans; major espoli fiscal que mai, amb un dèficit contra Catalunya xifrat en 12.000 o 15.000 milions d’euros i drenatge dels recursos econòmics catalans cap a Espanya.

I, donant forma efectiva a la repressió institucional, suspensió de l’autonomia i aplicació del malèfic article 155 de la Constitució d’Espanya, acompanyat de l’empresonament i exili del govern de la Generalitat. Hem vist i patit també la reactivació de la quinta columna, representada per partits catalans, escriure el nom dels quals em produeixen nàusees; auge del neofeixisme d’inspiració joseantoniana; dolorosa complicitat del socialisme amb la persecució de demòcrates, pacifistes i independentistes...

Enfront d’aquesta crua realitat, què fer per posar-hi fi? Suggereixo dues coses fonamentals: resistir, com hem fet sempre quan ha estat en perill la nostra existència com a poble, i, per damunt de tot, fer el possible per acréixer la base de l’independentisme, reactivant polítiques socials que ajudin els ciutadans a tenir la seguretat que viurien molt millor en una Catalunya independent. Treballar per fer-ho possible és la ineludible responsabilitat dels nostres governants, als quals els patriotes hem de donar suport mentre duri aquest període convuls que viu Catalunya, assetjada de manera inclement pels nostres enemics de sempre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.