Pactes d’estat

El cicle electoral que va concloure el 26 de maig ha estat esplendorós per a l’independentisme: va obtenir la victòria per primer cop en unes eleccions espanyoles amb un increment de suport de més de vuit punts i la superació de la barrera dels 20 diputats al Congrés, va guanyar en vots a la ciutat de Barcelona (amb capacitat de controlar totes les altres capitals catalanes i les diputacions provincials) i la proposta del president Carles Puigdemont a Europa va rebre un suport massiu a les urnes que, comptat el conjunt de les opcions independentistes que es presentaven a les eleccions al Parlament Europeu, va significar que per primer cop la causa de la llibertat de Catalunya sumés el 50% dels sufragis emesos. El caràcter majoritari de la reivindicació de la República Catalana és cada cop més incontestable des d’una perspectiva democràtica i ratifica que la ciutadania catalana, en el marc constitucional espanyol, no és lliure per decidir el seu estatus polític.

Els actors institucionals i mediàtics espanyols poden provar de dissimular aquesta realitat i de menystenir-la en el discurs públic, poden mirar cap a l’altra banda i persistir en el seu refús a negociar res, però el cert és que aquest blindatge és cada cop més insostenible. De fet, aquests poders són ben conscients que han d’actuar d’alguna manera i que no poden continuar negant la realitat i això és, exactament, allò que s’està forjant aquests dies: una veritable operació d’estat per contenir els efectes electorals de l’ona expansiva groga, una operació en la qual no calgui recórrer a violacions de drets fonamentals i del principi democràtic encara més matusseres de les ja perpetrades fins ara.

En aquesta tendència s’inscriu clarament l’aproximació del PSOE de Pedro Sánchez als Ciutadans d’Albert Rivera, que té com a principal objectiu desplegar una política dura contra les aspiracions secessionistes catalanes i, al mateix temps, emblanquinar la imatge espanyola davant la Unió Europea i la seva opinió pública amb un perfil d’aparent centralitat. Certament, no és el mateix a ulls externs que l’intent de sufocar l’independentisme vingui liderat per uns suposats socialdemòcrates i uns suposats liberals moderats que per un acord de la dreta amb la ultradreta com, en algun moment, semblava que es podia teixir abans de les eleccions del 28 d’abril. Albert Rivera s’haurà d’empassar, doncs, la pèrdua de paper protagonista a l’oposició i tal vegada l’aigualiment de la seva carrera política a canvi de garantir la unidad nacional, tal com li demanen alguns sectors econòmics i l’estructura profunda de l’Estat amb el rei al capdavant.

L’altre factor de l’equació és, sens dubte, el món dels comuns i, en particular, la participació o no d’Ada Colau en el projecte de frenar l’accés d’Ernest Maragall a l’alcaldia de Barcelona. La raó d’estat dicta que la capital de Catalunya no pot quedar en mans de l’independentisme amb el conseqüent i potentíssim missatge al món que això representaria, per això les maniobres se centraran a fer que Colau pugui rebre els suports de la dreta espanyolista per continuar al capdavant de l’Ajuntament. Ella i el seu partit hauran de valorar si s’integren definitivament en el projecte favorable a l’autodeterminació de Catalunya o si opten per acomboiar l’ordre espanyol en els seus episodis agònics de dominació. Triar el segon camí permetrà a Colau retenir el poder un temps i contribuir a endolcir encara més la imatge internacional de l’unionisme però l’arrenglerament definitiu de l’espai dels comuns amb l’espanyolisme més ultra els conduirà a una implosió encara més intensa que la que ja han tingut i els condemnarà, probablement, a la irrellevància.