(Des)informació religiosa

El primer diumenge d’aquest setembre el papa Francesc va elegir cardenal el salesià de Catalunya Cristóbal López, actualment arquebisbe de Rabat. Una notícia universal i local. No hi ha gaires catalans amb aquest rang internacional. El mateix acte en el qual es van anunciar els nous cardenals també va ser notícia perquè va començar uns minuts tard. El papa s’havia quedat atrapat en un ascensor. Però els espectadors dels informatius de TV3 només es van assabentar de la transcendent anècdota de l’ascensor. Res del cardenal. El mateix dia, al vespre, el Telenotícies destacava una completa informació sobre la campanya d’una associació privada contra el finançament estatal que rep l’Església. La notícia semblava identificar-se amb la campanya. De debò l’inici d’una campanya així d’una associació civil era la notícia religiosa del dia digna del prime time? I aleshores ¿per què no ho és també quan ho fa qualsevol entitat religiosa? I, ¿no eren tampoc notícia cap dels múltiples esdeveniments religiosos que van tenir lloc aquell mateix cap de setmana amb milers de persones?

La televisió pública de Catalunya és globalment d’una gran qualitat. Especialment els seus informatius. Així és reconegut majoritàriament. Però l’exemple del papa i l’ascensor és una mostra d’una clara i preocupant excepció que fa temps té TV3: el tractament del fet religiós, indigne de la qualitat general d’aquesta cadena.

És fàcil constatar que la presència del fet religiós en els informatius i la programació és realment marginal o, com a mínim, completament insuficient per a la importància sociològica de la religió. Més de la meitat dels catalans (58%) s’identifiquen amb el catolicisme. La resta de confessions sumen un 10% més de catalans. Una part significativa d’aquestes persones participa regularment en actes i activitats vinculades a l’Església. I, qualitativament, les creences religioses no són una afició o gust qualsevol, sinó que constitueixen una dimensió fonamental i decisiva de la vida de molts catalans i del seu dret a la llibertat religiosa.

Malgrat això, el cert és que els continguts religiosos són sorprenentment escassos. Mentre que l’art, l’esport, la política, el periodisme, la ciència, la cuina, l’humor o la dansa contemporània tenen una presència repetida i constant, la de persones de l’àmbit religiós és completament excepcional (o inexistent en el cas de moltes confessions). I fa la impressió que darrere de la major part de notícies (i també en programes o telesèries) existeix un missatge de fons que pretén associar el fet religiós a la superstició, la ultradreta, la violència, l’homofòbia, les patologies sexuals... La impressió és d’una voluntat deliberada de minar la credibilitat de l’Església catòlica. Per què? Ens trobem davant d’una situació greu i completament il·legítima en un mitjà de comunicació públic.