Fred de peus

Feia mesos i mesos que el president de la Generalitat reclamava, molt encertadament, una reunió bilateral entre els governs català i espanyol. Feia setmanes i setmanes que exigia, molt oportunament, que Pedro Sánchez fes el refotut favor d’agafar-li el telèfon. Era el mes de novembre del 2018 –ja fa més d’un any– quan Torra compareixia acompanyat d’Iñigo Urkullu demanant una “reunió bilateral de govern a govern” per tractar “els temes que hi ha sobre la taula en la societat catalana”. Era aquest passat octubre que comptàvem cada dia les trucades sense resposta des de la plaça de Sant Jaume cap a La Moncloa. No són pas reivindicacions forassenyades, ni el seu assoliment és la panacea universal, això ja ho entenem tots. El que costa més d’entendre és aquesta crispació que fan regnar en la política catalana des que les negociacions per la investidura a Madrid sembla que poden aconseguir, entre altres coses, la famosa mesa i l’estimada trucada. El problema no deu raure, doncs, en el “què”, sinó que l’hem de buscar en el “qui”: no es tracta de què s’hagi aconseguit en les reunions, sinó de qui hi hagi participat i, sobretot, de qui no hi ha sigut per no tenir prou rellevància electoral. El predit sorpasso d’ERC a l’espai postconvergent ja s’ha produït en dues de les votacions: en les municipals i en les estatals. El primer cas va desembocar en l’estrambòtic pacte de la Diputació de Barcelona entre socialistes i juntaires, causat pel despit. Dels resultats al Congrés i al Senat en surt aquest fred de peus amb la consegüent mala maror que podria acabar amb el trencament del govern, tal com va insinuar ahir Laura Borràs en una entrevista radiofònica. La mateixa Borràs que a l’agost reivindicava a la mateixa emissora de ràdio “tornar a la lògica del diàleg bilateral”. Ja seria ben estrany que anéssim a eleccions perquè un dels socis de govern ha aconseguit fer realitat les reivindicacions de l’altre.