Quedar-se a casa

És obvi que ningú està en condicions de saber quins seran en realitat l’abast i el balanç final de la pandèmia mundial causada pel coronavirus. El que és clar és que no n’hi ha prou amb bones intencions i millors paraules (i no cal dir amb fàtues proclames patriòtiques) dels caps d’Estat i les autoritats competents, els quals tenen l’obligació i la responsabilitat de vetllar per la salut i la seguretat dels seus ciutadans sense perjudici de les seves llibertats i els seus drets fonamentals.

No cal veure-ho des de fora per adonar-se que Espanya és a l’epicentre europeu de l’emergència sanitària actual. País que no ha après pràcticament res de la veïna Itàlia, on ha arribat a haver-hi un nombre de morts superior al de les del semicontinent d’on va emergir la Covid-19: la Xina.

El govern espanyol està prenent decisions poc encertades i contraproduents que parteixen d’una visió estreta i centralitzadora (més pròpia d’un estat totalitari que democràtic), la qual prioritza els interessos d’una elit econòmica per sobre de les necessitats i la protecció de la majoria de la gent.

Una mostra simptomàtica d’aquesta estratègia reactiva (i reaccionària) és el desplegament de les forces armades per tot el territori espanyol ocupat pel regne de Castella, sense cap consens parlamentari i violentant tot principi democràtic i respecte a les minories nacionals, tals com Catalunya. Per als independentistes catalans, quedar-se a casa mentre dura aquesta crisi vírica potser hauria de ser el preàmbul d’un escenari de vaga general... indefinida. No és això el que proposava el clarivident Pedrolo?