anàlisi
Esteve Vilanova
Exigim certeses quan tot és incert
Diàriament estem veient com exigim certeses en una situació de grans incerteses. Ja estàvem immersos plenament en una societat i en una economia i una política que experimentava canvis vertiginosos fins al punt de ser-nos difícil de seguir-los, però fent bo l’anunciat que tot allò que pot empitjorar empitjora, que de cop ens hem trobat una pandèmia que fins i tot ens ha portat més desgavell a tota aquesta confusió. Ara les previsions que condicionen les grans estratègies ja s’han de fer pràcticament dia a dia. Tot és incert. Però la societat, tots nosaltres, reclamem certeses i les exigim als qui no tenen capacitat de donar-nos-les, simplement perquè no n’hi ha. Aquesta reflexivitat constant i accelerada que ens exigeix el temps que vivim ens provoca desànim i una por que, ben segur, ja ho comencem a veure, esperonarà els populismes i la conflictivitat social.
Aquesta crisi ens ha trobat just en el moment que n’acabàvem de superar una de fortíssima i estàvem en ple període de convalescència i els efectes socials encara no s’havien recuperat. Era un moment crític per a nosaltres, però teníem la resta del món que ja es despertava i amb el seu creixement ens podien ajudar, cosa que ara no ens passa. La crisi ara és global i aquesta vegada hi ha un element nou i clau: la por. O serem capaços de combatre aquest pànic social o serà difícil de fer que tot l’engranatge econòmic es torni a activar amb rapidesa. Per això és tan important tenir una vacuna o vacunes i poder protegir una gran part de la societat mundial. La incertesa és saber com serem capaços de fer-ho ràpid.
El que és sorprenent de tot plegat és que davant d’aquest caos, quan es fa més necessària una bona direcció, la política no és capaç de generar-nos bons líders amb consonància amb les exigències del temps que vivim.
Dilluns els responsables europeus d’autoritzar la vacuna hi van donar el vistiplau i es podrà començar el procés de vacunació diumenge, dia 27 de desembre. El ministre Illa ja ens ha dit que tot estava preparat, tot i que hi ha un secretisme per reforçar la seguretat.
I sembla que els déus del mal s’hagin despertat i diumenge passat des de la Gran Bretanya ens informaven d’una variant del virus un 70% més contagiosa i això ha posat en guàrdia tot Europa per intentar aïllar-lo, tot i que els especialistes ens diuen que és fora de control. Així, doncs, encarem aquestes festes amb la conjunció d’adversitats que més que mai ens obligaran a mantenir la calma i el seny i deixar la rauxa d’aquestes festes per l’any vinent.
Però si l’any nou podríem iniciar un camí d’esperança amb les vacunes i amb els avançaments mèdics que la ciència fa cada dia, el 31, si no hi ha un miracle de darrera hora, tindrem el que se n’ha dit “Brexit dur”, és a dir, un Brexit sense acord. I és just després que entrarem en una zona desconeguda. Més incerteses semblava impossible, però les coses són com són i els dirigents econòmics i polítics han de conviure-hi, malgrat que sigui molt difícil fer previsions a mitjà i llarg termini. Dimarts es donava per closa la legislatura amb la dissolució del Parlament i el govern passa en funcions, tot i que des del 28 de setembre passat a Catalunya no teníem president per la inhabilitació del TSJC. És una anomalia més que s’afegia a la complexitat d’aquesta legislatura.
Posat ja en mode eleccions, és molt interessant veure com es van preparant les llistes dels partits, ja sigui amb els quadres que hi introdueixen com amb els programes promesa, i la primera constatació és que molts partits, sobre tot els vells, segueixen protegint els seus caps de brot per més anys que estiguin en la política o no hagin tingut mai cap altre modus vivendi ni experiència laboral fora de la política o de la gestió. I aquesta endogàmia és terrible per un país que ha d’anar a votar amb les llistes tancades. Alguns dels nous han introduït les primàries, que han funcionat prou bé i han desestabilitzat l’oasi polític que fins ara havia imperat durant més de quaranta anys.
Veurem els programes si són a l’altura de les necessitats del moment, que sabem són molt grans i que cal molta concreció, molt de realisme i fins i tot un pèl d’humilitat.