Opinió

opinió

Aneu al ‘teiatru’

No vull llepar culs i no vull viure fent teatre

Per la festa major del meu poble sempre hi ha programada una obra de teatre.

Aquest any els encarregats de tan difícil objectiu han estat en Fel Faixedas i en Carles Xuriguera. Han representat l’obra Ni rastre de qui vam ser, escrita i interpretada per ells dos i dirigida per en Robert Molist. Cal destacar que en Carles jugava a casa, la qual cosa era un repte.

S’obre el teló i som davant l’escenari d’un teatre. Veiem un parell de cadires, caixes teatrals apilades i un transistor. Quan apareixen els dos actors el públic detecta gràcies al seu vestuari, xandall l’un i roba de camuflatge l’altre, la seva condició de treballadors camàlics. Un cop saludats, engeguen un diàleg amb frases molt curtes, fetes gairebé de monosíl·labs. Parlen, aparentment, en “inglès” i s’atreveixen a buscar la diferència fonètica de la “i” oberta i la “i” tancada. El ritme és semblant a un partit de tenis. Pim, pam, pim, pam. Comencem bé. Estem rient, reconeixem els actors del Teatre de Guerrilla i oblidem la pandèmia, la crisi dels teatres i auditoris, els ertos, la corrupció política, etc.

Però en Fel Faixedas i en Carles Xuriguera són massa professionals, sensibles, intel·ligents i valents per deixar-ho aquí. Tot fent conya, aviat sabem que els nostres personatges tenen feina precisament perquè els teatres estan tancats. Sabem que inventen paraules per tenir-ne de reserva. Collons, si tinguéssim paraules de reserva, no es perdria la llengua. De cop, aquests personatges senzills, humils, ens diuen que som un país de ploreres. De ploreres i caganers. De caganers que ploren i de ploraners que caguen... I sí, el públic ho troba divertit, però ara no riu. Somriu.

A partir d’aquest moment els episodis còmics s’encadenen amb els reivindicatius i ells dos, sublims sobre l’escenari, juntament amb el públic, s’entusiasmen en un minut i s’enfonsen el següent. I tot l’auditori batega amb ganes d’aplaudir, de plorar, de cridar: Així es parla!

Jo tampoc vull viure de quatre merdes de subvencions, no vull llepar culs i no vull viure fent teatre. Vull anar al teatre per viure millor.

Per salvar-nos, per salvar-vos, aneu al teiatru.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.