Opinió

Tribuna

En Pep, en Pep, en Pep...

“Mentre en Pep feia teatre, cinema per a la mainada o tocava l’harmònium a l’església, la Margarida tenia la botiga oberta i cosia els vestits i els pantalons
“En el petit teatre de la rectoria, en Pep dirigia tota mena d’obres de teatre, això sí, sempre d’acord amb la fe i els bons costums

Sempre he pensat que el meu pare, en Pep Collell com el coneixien al meu poble, Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, no ha estat mai prou reconegut, encara que també és ben cert que ell sempre va estar al costat dels perdedors. Imagineu-vos un sastre de fa gairebé cent anys, en un poble petit, amb pocs recursos, intentant fer vestits per a uns homes que treballaven la terra i només sortien del poble un cop a la vida, quan es casaven. Ja deien que el vestit de casament servia també per a l’enterrament. En tot cas es feien una americana de vellut per anar a missa els diumenges i per la festa major. I en Pep era una persona que no suportava les injustícies de cap mena. I ho denunciava, quan alguna cosa li semblava mal feta, encara que això li pogués portar problemes econòmics. Ell, però, no s’arronsava i per tirar endavant els 10 fills va haver d’anar a buscar clients a Collsacabra, que volia dir caminar dotze hores cada vegada, anant de mas en mas, dos cops a la setmana. Tot el que va fer a la parròquia era per amor a l’art, o sigui per compliment en el deure religiós. Només per Nadal mossèn Ramon li regalava dos capons que havien criat les seves germanes Remei i Caterina, fet que permetia que el dinar de Nadal fos extra.

En Pep Collell va dedicar més temps de la seva vida al poble que no pas a la feina. Per a aquest quefer ja tenia la Margarida, la seva dona, ja que mentre en Pep feia teatre, cinema per a la mainada o tocava l’harmònium a l’església, la Margarida tenia la botiga oberta i cosia els vestits i els pantalons. Els diumenges al matí, en Pep no fallava mai per tocar l’harmònium a la missa solemne i dirigir el cor parroquial amb l’Agneta de can Ventura al capdavant. És ben cert que l’home anava tan faltat de son que alguna vegada a l’hora del sermó li queia el cap damunt les tecles i se sentia una fressa bestial. Precisament per evitar aquest ridícul, quan començava el sermó s’asseia a l’altra banda de l’harmònium i així ningú no se n’adonava. Els diumenges a la tarda, en Pep els dedicava a la mainada. El dia abans, els dissabtes, en Pep i la Margarida havien censurat les pel·lícules per si hi havia alguna escena que no fos moralment correcta. Precisament una de les feines que els portava més temps era fer desaparèixer els petons de les parelles, cosa ben normal en el cinema. Tallar i enganxar era molt complicat, i per evitar feina el pare estava atent i quan havia d’arribar el petó posava el mocador davant del vidre de la màquina i deia que hi havia alguna cosa que no anava bé. Però més d’una vegada havia pres malament les mides i quan treia el mocador sortia la parella besant-se, amb gran plaer per a la mainada de la rectoria, que era on es feien aquestes projeccions.

A les tres de la tarda, el diumenge, com si fos un ritual, la mainada del poble es plantava davant de la botiga de can Collell esperant que en Pep sortís amb la seva màquina de projectar. Llavors es formava com una processó acompanyant el protagonista mentre anaven cridant a cor “En Pep, en Pep, en Pep...”, i així fins a arribar a la rectoria. No cal dir que era una sort per a la mainada tenir la tarda del diumenge ocupada, en un temps en què no hi havia televisió.

El cor parroquial era una de les altres activitats d’en Pep, en una època en què la major part de la gent anava a missa. L’ofici solemne tenia lloc cada diumenge i festes de guardar, i hi assistien sobretot els homes, ja que les dones anaven a missa de 7 per poder portar la casa i fer el dinar. No cal que diguem que la societat era plenament masclista, una realitat que el franquisme va tenir cura de fomentar, fent desaparèixer el poc que la república havia començat a posar en marxa. El cor parroquial participava en totes les festes del poble, principalment per Nadal, Setmana Santa, la festa major... En aquell temps, fora de l’església es feien ben poques activitats. El pare tenia un piano a casa i les noies del cor venien a assajar. Recordo que era com una obligació estrenar nadales noves a la missa del gall, que es feia a les cinc del matí.

En el petit teatre de la rectoria en Pep dirigia tota mena d’obres de teatre, això sí, sempre d’acord amb la fe i els bons costums, i no hi van faltar mai els Pastorets el dia de Nadal amb en Constans i en Pep Bora de pastors protagonistes i en Valls, el pare d’en Josep Valls, com a dimoni gros.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.