Opinió

Tribuna

I jo que voldria...

“En els primers anys de vida madrilenya vaig poder comprovar el gruix de les bosses de pobresa de Madrid…, que mai no recorden els polítics marca Ayuso
“Al Parlament de Catalunya, em va tocar presidir els debats i estudis sobre la pobresa a la nostra “Catalunya triomfant”. Els que em seguien, en lloc de completar i enriquir el treball, el van oblidar

Sí: “Aturar tants moments de cada dia per fer-los eterns a dins del meu cor.” Com recomana el poeta. I això ho dic en un parèntesi de vida madrilenya –fa més de vint anys que visc a Madrid– pels bars de Cornellà, on vam poder assistir a l’acte recordatori sobre el jesuïta, però home de bé, Joan García-Nieto, al costat d’un monument del meu admirat, i ara també enyorat, Ricard Vaccaro. Sí. Al barri de Sant Ildefons, a la dita “Satélite”, on els vampirs urbanístics dels anys seixanta, marca Porcioles, van construir el barri cornellanenc de Sant Ildefons. Sí: el barri on vaig conèixer el Jordi Évole, per exemple, i per on passejàvem els diumenges amb Manuel Campo Vidal, que vivia en un altre espai de Cornellà. Ara és, a més, la ciutat dels Estopa. El meu primer llibre, editat per Blume, pocs dies després de la mort de l’Indigne, portava com a títol El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras. L’amic Pepe Botella m’havia ajudat a redactar els capítols que parlaven de la lluita obrera de la Siemens.

Més tard vaig tenir el privilegi de poder conèixer la resta de municipis del Baix Llobregat. I rebo encara –per exemple, des de Viladecans– publicacions que t’ajuden a recordar per què aquella comarca, amb el cap a Montserrat i els peus als conreus pratencs, va capgirar –crec que per sempre més!– la meva imatge de Catalunya…, que si goso qualificar de digna és gràcies a les persones que hi han viscut i que hi treballen, sense cap mena de complex. Me n’adono aquests dies, quan vaig omplint bosses i més bosses amb materials escrits sobre la comarca per al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

Ep! A Madrid soc membre de l’associació de veïns del barri de La Arganzuela (ara recordo que els dec encara la quota dels darrers mesos!). Per raons de feina, els primers anys de vida madrilenya vaig poder comprovar, malgrat els discursos oficials, el gruix de les bosses de pobresa de Madrid…, que mai no recorden els polítics marca Ayuso, que es passen els dies amagant aquestes bosses a la ciutat d’El oso y el madroño. Ai, l’amnèsia interessada de certs dirigents polítics!

En temps de pandèmia, a la sala de teatre del Teatro del Pueblo, on havien estrenat feia poc un text impressionant sobre la vida dels presos a la presó de Burgos, van convertir el teatre en un centre per a la distribució de queviures i d’altres ajuts per a la gent que patia, i de quina manera!, els efectes d’aquell estrall, per a nosaltres inèdit. Doncs bé, he tingut, aquests darrers vint anys –amb treballs, per exemple, sobre els cementiris de Madrid–, l’ocasió de veure, i tocar, el gruix de la pobresa de Madrid. Si abans havia conegut el Pozo del Tío Raimundo, en temps de franquisme, on el Padre Llanos es va convertir en referència indiscutida de la lluita contra “aquell Indigne”, més tard he pogut recórrer molts dels espais de la capital d’Espanya –diuen que una, grande y libre–, amb bosses de pobresa greu, tan poc recordada pels que es passen la vida recordant les excel·lències de la ciutat.

Quan em dedicava –i van ser uns quaranta anys– al món editorial, havia d’anar sovint a les reunions del nostre grup editorial a Madrid. Un dels autors de Laia havia estat Marcelino Camacho i l’altre, Nicolás Sartorius. Amb la gent de Comissions Obreres van ser moltes les trobades en què ens oferien dades sobre les bosses de pobresa a Madrid. I ja aleshores ens encallàvem quan algú proposava reflexions, amb dades, sobre “els nous pobres”, molts dels quals encara amb problemes per ser considerats “ciutadans de ple dret”. La qüestió no era conjuntural. Ben al contrari: creix dia rere dia… Amb totes les seqüeles de problemes de tota mena i de ben difícil solució. ¿No seria oportú posar en marxa, amb el suport, per exemple, de Càritas, un estudi sobre els punts més punyents d’aquesta xacra? Que, per cert, no ha donat gaire joc als experts en discursos preelectorals dels darrers mesos. I sí: de tant en tant se cita la Cañada Real, fet emblemàtic de les seqüeles de la misèria. Ara bé, per què escassegen tant els estudis sobre la pobresa? Quan jo era al Parlament de Catalunya, em va tocar presidir els debats i estudis sobre la pobresa a la nostra “Catalunya triomfant”. Els que em seguien en la feina, en lloc de completar i enriquir el treball, el van oblidar…, tot i que és possible llegir-lo a la biblioteca del nostre Parlament. (Espero que no malmeti la finíssima sensibilitat social dels nostres representants.)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.