El voraviu
Un any i mig per res
El blanquejament de la repressió treu el cap cada dia per aquí i per allà
No sembla que un any i mig sigui un temps prudent, ni acceptable, ni “just” perquè et diguin que no entraran a tràmit una querella contra algú que cobrava diners d’un tercer (l’Estat) a canvi de mentir-te emocionalment i dir-te que era amor el que era obediència cega a l’ordre d’uns superiors jeràrquics. No sembla que un any i mig sigui un temps prudent, ni acceptable, ni “just” perquè sàpigues que no investigaran una situació que no es única i que s’ha revelat (n’hi ha cinc casos als Països Catalans i deu a tot l’Estat) com una pauta de conducta de la policia d’un estat repressor de les idees. No sembla que un any i mig sigui un temps prudent, ni acceptable, ni “just” perquè sàpigues que molt probablement t’acaben de condemnar a un periple d’anys i panys arrossegant-te, primer, per jutjats de l’Estat fins al Constitucional, i després, per Europa. No sembla que un any i mig sigui un temps prudent, ni acceptable, ni “just” per saber que acabarà (d’aquí a vuit, deu, dotze o ves a saber quants anys) com els independentistes del 92, com Atutxa, com Otegi o tants d’altres a qui han donat la raó tant de temps després, que amb prou feines servia per emmarcar. Estem cardats, cada dia estem més cardats, que diria l’àvia Neus. La repressió i el blanquejament de la repressió treuen el cap cada dia per aquí i per allà, al mateix temps que girem full. Deu ser que realment Sánchez se n’ha sortit, de l’encàrrec de l’Íbex 35 que seduís els catalans.