El patiment d’una mare

El missatge no pot ser més punyent: “Estem morts.” És un missatge privat, sense cap ànim que sigui difós. M’arriba acompanyat d’una notícia, la dels quatre joves als quals se’ls ha negat l’amnistia perquè es considera que una protesta contra el sindicat Jusapol no guarda relació amb el procés independentista. El setembre del 2018, els policies reclamaven un augment de sou i van aprofitar l’ocasió per celebrar les detencions dels polítics catalans arran de l’1-O, però la justícia espanyola, oh sorpresa majúscula, no hi veu ni un sol lligam. Així que ara, després de set anys d’una tensa espera, els quatre joves es jugaran el seu futur en un judici incert. Qui se sent una morta en vida és la mare d’un d’ells. Parla per ella i pels seus. El seu missatge, aquest colpidor “Estem morts”, mereix traspassar la privacitat perquè quan a una família li esmicolen la vida d’una forma tan cruel i injusta, quan l’angoixa és tan extrema que asfixia, el seu patiment mereix ser amplificat. I mereix que s’expliqui alt i clar que alguns haurien d’anar directes a l’infern. El delicte que va cometre el seu fill, involucrat en la lluita antifeixista, va ser insultar un policia. Res més que això. La causa va ser arxivada i posteriorment reoberta, cosa que encara recrua més el cas. Alguns el volen engarjolar prop de nou anys. És de bojos, o n’hi ha per tornar-se boig. Ja no saben com canalitzar el dolor, com fer-lo suportable, ni d’on trauran les forces per afrontar el tram final d’un calvari que no van poder imaginar el dia que es va produir la detenció, dos mesos després de la protesta. La mare que m’escriu no sap d’on traurà les forces per afrontar un judici que sembla que només un miracle pot evitar. Les traurà, perquè pocs elements tenen més força que el coratge d’una mare, però és més important que mai que qui encara ara està pagant un preu massa alt no caigui en l’oblit.