A la democràcia per l'art

Després van ser els partits polítics el que va canalitzar les inquietuds del poble. Havia de ser així perquè les coses fossin normals. Però es van perdre molts llençols a cada bugada. Potser massa i tot. De la força d'una Assemblea de Catalunya unitària i compacta –aglutinadora de mil matisos i mil voluntats, sovint excessivament detallats, malgrat l'entre tots ho farem tot– es va passar a la florida de noms i sigles, als programes concrets, a les propostes electorals definides i excloents. De tots contra el franquisme, tots per la democràcia, tots per la llibertat, tots per Catalunya, es va passar als interessos de partit, a l'afany de poder, a la lluita per un escó.

Però s'enyora, vulguis que no, aquell interregne, a mitjans dels setanta, quan tot era per fer i tot era certament possible. Ens miràvem el futur amb els ulls il·lusionats. I treballàvem cada dia mirant d'escriure amb ratlles rectes la nostra carta esperançada.

És en aquest context que es pot explicar que un grup d'artistes gironins, ben coneguts alguns, aprenents els altres, es posessin a la feina i engeguessin una aventura increïble que es va dir Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, ADAG, capaç d'aglutinar al seu voltant les ànsies de llibertat, de democràcia, de catalanitat, de revolta, que la societat gironina havia sentit néixer en el seu si durant tants anys de migrada misèria intel·lectual. Els artistes prenien la torxa i anaven al davant d'un procés inevitable per encarrilar-lo, si era possible, cap a un nou ordre social. Després de diverses accions reivindicatives, s'acaba firmant un manifest en què es deixa clar que els signants no volen ser artistes de vitrina, ni limitar-se a muntar exposicions, sinó que volen intervenir en el debat ciutadà. Signen aquell document que podem considerar fundacional, entre d'altes, Niebla, Ansesa G., Bosch Martí, Pep Bosch, Comadira, Delclaux, Faixó, Gispert, Huedo, Manera, Marquès, Roca Costa, Torres Monsó i Vicens.

Val a dir que els màxims impulsors de la idea, probablement els ideòlegs, foren el pintor Enric Marquès, que acabava de tornar de París, i el crític d'art Jaumó Fàbrega, que publicaven els seus escrits a Presència, des de la qual donaren en tot moment suport i publicitat màxima a totes les actuacions del grup. Actuacions tan remarcables com l'homenatge a Carles Rahola, l'exposició Els drets humans ara, una exposició de cartells polítics, la mostra Salvem la Devesa, la dedicada a Amnistia total, entre d'altres.

Un documentadíssim treball de Narcís Selles, Art, política i societat en la derogació del franquisme, publicat per Llibres del Segle, permet seguir pas a pas, document a document, tot el procés d'aquest moviment que tants fruits va donar al país, des dels seus precedents al Tint de Banyoles fins a la rèplica de l'Assemblea d'Olot. El ressò gironí va ser important, però es va estendre força més enllà, sobretot amb motiu de l'exposició d'homenatge a Rahola, que va viatjar a la Fundació Miró barcelonina –amb polèmica per l'oposició dels artistes gironins al projecte de Christo d'embolicar l'estàtua de Colom– i que també va anar a Cadaqués, la vila natal de l'humanista assassinat per Franco, on va no va ser acceptada la col·laboració de Salvador Dalí, assumida per l'Ajuntament.

El moviment que representava l'ADAG es va difuminar molt aviat, quan els partits prengueren el protagonisme reivindicatiu que els és propi. L'ideal de l'art al servei del poble, deslligat de galeries comercials i de personalismes, es feia molt difícil d'assumir per una majoria dels protagonistes un cop superada una primera etapa d'eufòria i de compromís idealista. Les contradiccions que s'havien anat manifestant i que es mantenien latents van esclatar sense fer gaire soroll. El món real de l'art immers en la societat capitalista, en les trames comercials, en les curses competitives entre autors, en les diferències personals, va dissoldre aquella unió que només unes circumstàncies excepcionals havien fet possible.