Opinió

LA GALERIA

Temps de tots

Estareu d'acord que el temps de flors a la metròpoli té una durada de 365 dies,
i un més si és de traspàs

Ja em perdonaran, fidels lectores i lectors, però hi ha dies que un no té gota de ganes d'escriure. Gens. Que el que li ve gust és aprofitar aquest solet que baixa suaument i passejar pels boscos de Palau-sacosta, la vall de Sant Daniel, les hortes de Santa Eugènia de Ter i Salt, els patis de la zona deu de Sant Narcís, el parc de la Devesa del barri del Güell o el de les Casernes a l'Eixample, pujar a les Pedreres, fer el salt als Àngels, baixar a Mas Ramada, després de mullar-se el peus a l'Onyar, platicar amb els ànecs collverd, caminar a pas de tortuga, observant-la, resseguir els quatre rius i la sèquia sense cap més objectiu que acompanyar-los, comprovant que són fets de la mateixa aigua, fluir amb ells i certificar que tots es troben... Aturar-se a cercar nius a la copa dels arbres, admirar el vol dels ocells, seguir-los amb la mirada fins que els perds de vista, beure a les fonts mil·lenàries que et trobes fent camí, creuar ponts, pontets i passeres, assaborir les maduixes preses in situ, collir enciams i escaroles amb permís de l'horticultor amic, olorar les flors que són boniques (totes), perdre's entre els plataners, gaudir de la mainada veient com frueix a la vora d'un estany, prendre mides de la ciutat des del “pirulí”, intuir el brogir de la gent entre els carrers del Barri Vell i només tenir orelles per al bàtec més íntim... I res més. O tot això –que és tot– i res més. La cosa es pot arrodonir amb bona companyia i corrent a estimar! Ja pel fet de descriure el meu entorn més proper salivo. No té preu. La canya i les patates braves del final de trajecte, sí (assumibles als bars de barri). La salivera inunda els meus sentiments, o són les llàgrimes? Tendre com els alls i les cebes de temporada, em jugo un pèsol que són faves comptades que estareu d'acord amb aquest columnista de primaveres, que fa mans i mànigues per enllestir l'article d'avui i sortir a passejar, que el temps de flors a la metròpoli té una durada de 365 dies, i un més si és de traspàs. Ja m'està bé que l'oficial i quasi sexagenària exposició, origen de l'actual Temps de Flors sexagerani, se circumscrigui estrictament a l'interior del perímetre de la Girona de tota la vida (7,18 km²) i al mapa de l'època napoleònica fins al 1963, malgrat les annexions d'aquell any; a la perifèria, Jordi, s'hi viu molt bé aquesta quinzena i acomplim un paper destacadíssim: el d'encarrilar, amb totes les llengües del món, els visitants perduts, en direcció a la catedral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.