Opinió

La por de comprometre's

“El compromís requereix audàcia, vàlua, una gran dosi de coratge, però també intel·ligència

Tot compromís causa por, perquè està sempre acompanyat de la incertesa. La por és un sentiment que paralitza, que frena qualsevol iniciativa i priva de comprometre's. Hi ha la por de fracassar, però també la de no ser fidel, constant en l'articulació del projecte, la de cansar-se a mig camí i experimentar la humiliació de no poder acabar-ho.

El compromís és la implicació, l'engatjament, la voluntat aplicada a una intenció. En tot compromís hi ha una dimensió d'aventura. Aquesta aventura dóna vida, però també incertesa. En començar-lo, no sabem com conclourà, no sabem si, realment, farem realitat aquell projecte. No sabem res de tot això. Potser si ja sabéssim, de bell antuvi, el final de la història, no ens posaríem, ni tan sols, a caminar.

L'actor se la juga quan surt a l'escenari i fa el seu paper, però no es pot romandre, permanentment, en la faceta d'espectador. El pas d'espectador a actor sempre va acompanyat de la por. Posar-se al bell mig de l'escenari i representar un paper davant del públic és un exercici que comporta una alta dosi de risc, però viure com un espectador és, de fet, no viure, sinó, més aviat, veure com passa la vida, veure com els altres fan i desfan, comencen i acaben, s'equivoquen i tornen a aixecar-se.

Em desagraden infinitament aquelles persones que, des de la condició d'espectadors, es limiten a criticar els qui fan i diuen; el compromís que altres adopten, però que no són capaços de comprometre's en res, que viuen indiferents a tot i a tothom i que sempre fugen per la tangent quan se'ls demana col·laboració. Els espectadors no estalvien crítiques, fins i tot sentencien com ho haurien fet ells en aital situació. Lògicament, la seva hipòtesi de treball sempre és la bona als seus ulls, perquè mai no es pot verificar empíricament.

El compromís requereix audàcia, vàlua, una gran dosi de coratge, però també intel·ligència, perquè no n'hi ha prou amb comprometre's per una bona causa. Cal identificar les maneres més idònies per fer realitat el projecte, ser un bon estrateg i no confiar en la mera bona voluntat. Els compromisos solament arriben a bon port, si un és viu i murri a l'hora d'identificar els requeriments bàsics que cal per tirar-lo endavant.

També cal un conreu idoni de la intel·ligència social, perquè el compromís solitari és difícil, ardu i qualsevol projecte, per petit que sigui, necessita altres persones, altres mans i altres talents.

La intel·ligència social faculta per crear vincles, per generar equips, per teixir relacions positives i entusiasmar les persones en un projecte comú. S'observa, en l'actualitat, una tendència general a evitar el compromís cívic, generós, no instrumental. És difícil trobar persones que es comprometin lliurement, sense coacció, en algun tipus de causa que beneficiï el conjunt de la ciutadania. El compromís, per ser efectiu, ha d'adquirir la forma d'organització, perquè solament així es poden distingir rols, missions i objectius i, degudament coordinats, es pot fer realitat el compromís adquirit.

El bon compromís exigeix, d'una banda, fidelitat en el temps, però, de l'altra, capacitat de parèntesi. Aquesta capacitat és tan bàsica com la virtut de la fidelitat. En fer el parèntesi, s'adopta la posició d'espectador. Es para un moment i s'observa, de lluny, el treball realitzat, la part del projecte que s'ha tirat endavant. El parèntesi serveix per auditar, per valorar, per sotmetre a crítica i canviar, si cal, la trajectòria del futur.

La fidelitat, contra el que es tendeix a pensar, no és la repetició mecànica del mateix, sinó la fe en el projecte al llarg del temps. No s'oposa a la creativitat, sinó que, més aviat, la pressuposa.

Ser fidel en la intenció exigeix molta imaginació en el desenrotllament. Si les circumstàncies o els contextos, per les raons que sigui, canvien, és inútil obstinar-se a fer el mateix, perquè fent el mateix quan tot canvia, es fa més mal que bé. La fidelitat, aleshores, exigeix variació, canvi, perquè la fe en el projecte demana noves concrecions.

El compromís sempre exigeix renúncia, i aquesta renúncia només es pot omplir amb l'esperança que altres s'hi ficaran de ple i faran el possible per millorar la situació. No podem arribar a tot, però hem de tenir l'esperança que altres homes i dones de bona fe se sentiran inclinats a comprometre's en causes que ens sobrepassen individualment. És un signe d'humilitat centrar-se en una àrea i aprofundir-la, però també és un símbol de noblesa donar suport i col·laborar, indirectament, perquè aquelles bones causes de la humanitat tirin endavant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a