Ombres d’estiu
Familiaritat i estranyesa
“Quasi 150 anys separen la novel·la de Tolstoi i la sèrie de Lynch/Frost. Cada obra, a la seva diferent manera, desplega la diversitat de les experiències i emocions humanes, compresa la felicitat
Fa uns dies vaig començar Anna Karènina, en la traducció al català d’Andreu Nin, i vaig sentir una emoció en llegir: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.” No va ser pròpiament pel contingut de la frase, que remet a una certa constant de la tradició literària: l’atenció a la infelicitat com si aquesta donés més joc a explorar en experiències humanes que, com apunta Tolstoi en el cèlebre començament de la seva novel·la, se singularitzen en la diferent manera de viure-la; o potser pel fet que la felicitat es fa més escàpola, més difícil d’explicar o de fer-se creïble. Diria que l’emoció va aparèixer amb la sensació que, llegint Tolstoi, tornava a una antiga casa, un lloc conegut en el qual m’hi sento agomboiada, m’hi reconec encara que, evidentment, hi transcorrin vivències completament alienes.
Curiosament, vaig sentir una emoció semblant en escoltar els primers acords de la música d’Angelo Badalamenti per a Twin Peaks quan, al festival de Canes, vaig iniciar-me en la represa de la sèrie incomparable de David Lynch i Mark Frost. De fet, em passa cada cop que en veig un nou capítol: la foto borrosa de Laura Palmer, la imatge aèria del bosc emboirat fins a arribar a la cascada, la música, doncs, de Badalamenti. També va ser com si tornés a un lloc conegut, si bé fent-se a la vegada tan estrany, sense poder-m’hi sentir com a casa. Tal cosa, de fet, sembla impossible en el món de Lynch, cultivador del sinistre, que fa que allò que podia ser familiar (si ho era) es converteixi en estrany. O potser no hi ha lloc per a cap mena de tranquil·litat, tan associada en principi al món domèstic. L’habitació més desassossegant de Lynch no és la vermella, sinó tantes altres que poden semblar d’una casa però que no conviden a ser habitades: les habitacions espectrals, buides i desolades, amb una làmpada que emet una llum mústia i entretallada.
Procuraré no oblidar el món, però abordo tres setmanes d’“ombres” amb la lectura d’Anna Karènina, que va començar a publicar-se com una sèrie en un diari rus, i la visió dels vells i els nous capítols de Twin Peaks. Quasi 150 anys separen la novel·la de Tolstoi i la sèrie de Lynch/Frost. Cada obra, a la seva diferent manera, desplega la diversitat de les experiències i emocions humanes, compresa la felicitat.
