Opinió

Vuits i nous

Onzes

“La lògica, i no només les agressions, ens havia de conduir a avui

Matí de dilluns, Onze de Setembre del 2017. Com que no estic segur de tenir temps d’escriure aquest article un cop acabada la manifestació de Barcelona i no vull tampoc donar més feina als correctors i productors del diari, que a aquella hora ja en tindran prou, rememoro els “meus” Onzes de Setembre, Vaig assistir al de Sant Boi, el 1976. No havia anat mai a Sant Boi abans. Després hi vaig tornar convidat per Fèlix Manito, que organitza cada any per aquestes dates el festival Altaveu de cançó. Quant de temps sense veure Fèlix Manito, fundador, amb Ferran Mascarell, de la revista en principi d’història L’Avenç, que cada mes espero amb il·lusió. No em vaig perdre la del 1977 a Barcelona, la “del milió”. L’eslògan, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Mai abans havia fet una reivindicació acompanyat de tanta gent. Tanta “majoria silenciosa” hi havia a les cases quan érem quatre gats al carrer? Les manifestacions de Barcelona es van fer molt desagradables a partir de l’any següent, i vaig optar per limitar-me a assistir a l’ofrena floral que aquell dia a Mataró es feia, o es fa, al monument a Rafael Casanova. Monument: una pedrota amb una placa. Els assistents contemplàvem com els partits anaven passant. Els més nacionalistes ho feien amb cara circumspecta. Els enfredorits es veia que eren allà per compromís i que pensaven: “Si al cap i a la fi Rafael Casanova es va morir al llit, al llit de Sant Boi.” Després es fotografiaven tots junts: representava que era l’acte institucional. Un any vaig decidir que hi aniria sol, un cop acabada la representació. Quan vaig arribar a casa vaig veure en directe l’atac a les Torres Bessones de Nova York. Era el 2001, i alguns comentaristes van vaticinar, de moment amb raó, que aquell acte marcaria el segle XXI acabat d’estrenar.

Vaig celebrar els Onzes de Setembre successius en la intimitat de la llar fins que em vaig adherir a totes les manifestacions que a partir del 2010 s’han celebrat a Barcelona. L’antic eslògan ha quedat superat i ara es crida “independència”. La lògica, i no només les incomprensions o agressions estatals, hi havia de conduir. Unes manifestacions que rememoren la inclusió forçosa de Catalunya a Espanya l’any 1714 tard o d’hora havien de reclamar l’anul·lació del Decret de Nova Planta i els articulats posteriors. Ens hem contingut molt, ens hem agafat reiteradament a “l’Estatut d’Autonomia” del 1976 i 1977, però al final de l’antiga proclama només queda “Llibertat”, si no és que les intencions carceràries del govern espanyol no ens fan reeditar l’“Amnistia”.

Alguns han dit que l’Onze de Setembre d’avui, sala d’espera moguda del referèndum del primer d’octubre, Catalunya entrarà al segle XXI. A veure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.