Ombres de Primavera
El descobriment d’‘A Ilha dos amores’
“Què en restarà dels films premiats i més comentats a Canes 2018? Es recuperaran aquells que no hem sabut apreciar?
La pel·lícula més bella que he vist en l’última edició de Canes va presentar-se fa 36 anys al mateix festival, on hi ha retornat com un “clàssic” en còpia restaurada: A Ilha dos amores, del cineasta portuguès Paolo Rocha, que s’inspira en l’època, l’obra, els amors, la vida i la mort de Wenceslau de Moraes, escriptor portuguès nascut a Lisboa l’any 1854 i que, traslladant-se al Japó, hi va morir, a Tokushima, el 1929. Un clàssic, tanmateix, pràcticament desconegut i invisible durant un llarg temps en el qual ningú no me n’havia parlat fins que l’Àngel Quintana em va dir que havíem de veure-la. Com és que no en sabia res? I que ni l’havia vist l’Àngel, que aquell any 1982, encara que només uns dies, va assistir al festival? A Ilha dos amores va projectar-se en la secció oficial d’una edició en què, a banda del fet que E.T. va programar-se fora de competició, també hi van concursar, entre d’altres, Fitzcarraldo, de Herzog; Hammet, de Wenders; Identificació d’una dona, d’Antonioni; La nit de Sant Llorenç, dels Taviani; Passió, de Godard; Moonlighting, de Skolimowski; Yol, de Yilmaz Guney, i Missing, de Costa-Gavras. Les dues últimes, que per mi no són de les millors de la llista, van compartir la Palma d’Or (aleshores podia ser ex-aequo) concedida per un jurat presidit per Giorgio Strehler i del qual formava part Gabriel García Márquez.
La majoria de les pel·lícules suara esmentades són excepcionals, encara que unes més que altres, i, en tot cas, justament reconegudes havent passat el sedàs del temps. Però A Ilha dos amores m’ha semblat a l’altura de les més grans, i no només pel que fa a la collita de Canes 1982. Com es construeix la història del cinema? Què fa que, a banda del seu valor artístic, uns films siguin tan visibles i d’altres, ignorats? Evidentment, hi ha explicacions, com ara les comercials, que no són alienes al poder de determinades indústries cinematogràfiques. Però ni la crítica més sensible va fer atenció al film de Rocha? Què en restarà dels films premiats i més comentats a Canes 2018? Es recuperaran aquells que no hem sabut apreciar?
I per què A Ilha dos Amores m’ha semblat la pel·lícula més bella que he vist en l’últim Canes? Cada pla és una construcció poètica en la qual se sent que Paulo Rocha, que va gestar-la durant catorze anys, hi va expressar la seva experiència de l’amor i la seva pèrdua, de la creació, de la fascinació per l’Extrem Orient.
