Keep calm
El llaç de fang
El tribunal considera que encara hi ha risc de fuga i no atén les raons d’impacte familiar esgrimides
Aquest estiu vam portar els nostres fills al concert que la Dàmaris Gelabert va oferir als jardins de Cap Roig. Entre el públic vam coincidir, entre altres, amb les famílies de l’Oriol Junqueras i del Raül Romeva. Però no hi eren ni l’Oriol Junqueras ni el Raül Romeva. Els nostres nanos, curiosos de mena com tots els nanos, van preguntar-nos qui eren aquelles famílies i els ho vam explicar. El gran, de nou anys, estava mig al cas de la situació. La petita, de sis, no. Tots dos van estar especialment atents, encuriosits i empàtics amb el fet que els pares d’aquells altres nens (dos més grans que ells, dos més petits) estiguessin a la presó sense haver comès cap delicte. Estic segur que si els hagués dit que eren lladres haurien quedat més tranquils amb l’explicació, perquè el sentit infantil de la justícia és molt més senzill que el dels adults. En el cas de la família del Raül Romeva, l’empatia entre nanos va ser doble perquè tots plegats som del mateix poble, Sant Cugat, i al conseller l’havien vist fent castells a la festa major. Al cap d’unes setmanes, en un d’aquests matins avorrits d’estiu, vam fer figures de fang. Després del nino i la lluna de rigor, em van demanar de fer un llaç. Un llaç que van assecar, van envernissar i van pintar de groc. A cada punta, els seus noms: “És per al pare d’aquells nens.” La Diana Riba (parella del Raül Romeva i mare d’aquells nens) ja té el llaç groc a casa. Al cap d’uns dies, ahir, el Suprem va refusar deixar-lo en llibertat a ell i als altres vuit presos polítics. El tribunal considera que encara hi ha risc de fuga i no atén les raons d’impacte familiar esgrimides per les defenses. Cap sorpresa, malgrat la contradicció que suposa posar fuga i llar a la mateixa argumentació. Avui els hauré de tornar a explicar, als nanos, que “el pare d’aquells nens” continuarà més temps a la presó, però jo estaré orgullós de tenir uns fills amb més sensibilitat i empatia que uns jutges a qui hauria cedit gustosament la meva cadira de Cap Roig perquè veiessin amb els meus ulls la magnitud de les seves decisions.
